Relats conjunts de maig: La teleoperadora

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»

(Gerrit Albertus Beneker – 1921)

 

L'Elvira no volia que se sabés que ella teballava de teleoperadora.  Tot això del telèfon era molt nou,  ella sentia que podia haver-hi algun risc  en saber tanta informació  de la gent, saber quin número era el de cadascú i poder connectar amb  qualsevol persona quan ella volgués i que tothom pogués trobar-la a ella en qualsevol moment.  Tot plegat li semblava un risc desconegut fins aquell moment.

Però vaja, tant de bo que la Mercè, tingués telèfon, pensava l'Elvira, perquè  no hi ha manera de trobar-la. A casa, no hi és. Li deixo notes i no contesta,  i em fa patir, perquè no sé com trobar- la

I a sobre aquell ximplet, que li havia agafat la mania de seguir-la!

L'endemà el va veure, ja dins de la placeta...  i va tornar a entrar a casa i va cridar el seu veí del primer pis,  era un noi jove com ella, i fort i valent.  El Sisquet,  es va enfadar molt en saber que algú la molestava.  Va sortir esperitat,  se'n va anar fins al noi i el va amenaçar de trencar-li les dues cames si no deixava  tranquil·la a l'Elvira.

El noi esporuguit,  va dir:

- Ah!  així sí que és l'Elvira!

- Esclar, que és l'Elvira, tros de quòniam!  Es pot saber per què la segueixes?

- És que tinc un encàrrec per a ella, però no sabia com localitzar-la  només sabia que vivia a prop  de la placeta.

En Sisquet,  amb la seva veu de tro,  va cridar l'Elvira:

-Vine, Elvira, a veure què vol aquest gamarús.  No tinguis por que jo em quedo amb tu fins a saber què vol.

- Perdoni jo no volia espantar-la,  he anat veient unes notes a la porta de la Mercè, perquè soc el seu veí, i en veure la signatura Elvira,  he pensat que devia ser l'amiga que de vegades la Mercè anava a veure "cap a la placeta", deia ella.  Però no sabia res més i esperava descobrir si vosté era l'Elvira o no.

- I això no es pot preguntar de dret, en lloc de fer el carallot, d'aquesta manera? - va  dir en Sisquet  de mal  humor.

- Perdoni, senyoreta Elvira,  és que jo soc molt tímid i vosté sempre fugia de  seguida...

- No, si  de beneitó no se n'ha pas de tornar  -bufava en Sisquet  -  vol acabar de dir d'una vegada el què vol?

- Només dir-li que la Mercè és a l'hospital. No està greu, em penso que està bé, l'han operat d'apendicitis... ella no deu haver sabut com avisar-la.

- A quin hospital està?

- Doncs la veritat és que no ho sé.  Ella no m'ho va dir.

L'Elvira,  es va sentir a la vegada alleugerida i amoïnada per la Mercè.

-  Moltes gràcies,  noiet i disculpa per les fugides,  jo tenia por. No t'amoïnis que tinc una bona manera de localitzar-la.  Per sort, els hospitals sí que tenen telèfon.  Els telefonaré a tots, fins a localitzar-la.

En Sisquet, al final,  es va oblidar del seu mal humor i es va fer un tip de riure. 

-  Hi ha coses que només et poden passar a tu, Elvira!