Jo et busco
Un diàleg que vé d'aquí: El pes de la paraula
Busca’m el meu cos
entre els dits de la mà
i prem-me molt fort.
.....................................................qui sap qui
Jo et busco l'ànima
en l'esguard tan brillant.
I sorgeix el miracle:
el cos és la pell
i la pell és ànima.
....................................................................carme
Jo no cerco, trobo en trobar.
Jo no invento, observo.
Tampoc pateixo, només glateixo.
Et necessito i no et necessito.
.............................................................................Helena
Tinc l’ànima de boira blanca,
ResponEliminapots passar per entremig
i notar la calidesa i la fredor.
La pell abans llisa i càlida,
ara arrugada i freda,
amaga com sempre el cor
que estima i que deixa lliure
l’ànima tan brillant
quan ets a la vora.
qui sap si...
Continuarà... moltes gràcies, qui sap qui...
EliminaMolt bon diàleg poètic. Felicitacions!.
ResponEliminaLa foto és molt maca, l'he engrandit i m'ha semblat molt curiosa.
Aferradetes, preciosa.
És una mena d'arbust que s'enfila per on pot, i que per aquí se'n diu "didorta" o "vidalba". A la primavera fa unes flors blanques de quatre pètals, ben normals, però a la tardor fa aquesta mena de núvol amb estrelles que trobo preciós.
EliminaEs considera una mala herba i a més a més em sembla que és tòxica. Però mira, a mi, m'agrada.
Aferradetes, bonica!
Bonito.
ResponEliminaSalud
Gràcies, Erik!
EliminaUn bon "duet" poètic ! , felicitats !.
ResponEliminaMoltes gràcies, Artur!
EliminaJo no cerco, trobo en trobar.
ResponEliminaJo no invento, observo.
Tampoc pateixo, només glateixo.
Et necessito i no et necessito.
Moltes gràcies, Helena, la teva versió, sempre tan personal i autèntica. L'últim vers, sempre és el més necessari de saber viure, sigui la quina sigui l'opció que prenem.
EliminaJa és al post.
Tots els poemes han anat "in crescendo".
ResponEliminaEls poemes surten com surten, "in crescendo" em sembla una bona manera de veure-ho.
Elimina