El salt del Duran a la Sèquia tercera del Canal d'Urgell a Golmés


Com la vida i el seu fluir,

a moments tranquil...

a voltes intens o arriscat

o esbojarrat o valent.


Em miro el canal

i no podria triar.

Tots dos costats m'enamoren.

Comentaris

  1. El dolç vertigen de la intensitat especia els moments tranquils.
    Tal vegada com els silencis donen sentit als mots.

    Una abraçada, Carme

    ResponElimina
  2. És difícil triar un costat o l'altre perquè són totalment complementaris.

    Molt encertada aquesta metàfora que fas, és ben cert que en la vida també cal aplicar a estones el seny i a estones la rauxa.

    Abraçades!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Procurem fer-ho el millor possible, i gaudir de totes dues coses.
      Moltes gràcies, Mc i una abraçada.

      Elimina
  3. Jo tampoc podria triar, sobretot parlant d'aigua.
    Hi ha d'haver moments de tots colors a la vida, una part seria mala d'empassar, com a poc avorrida.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veure, mirar, contemplar l'aigua puja l'estat d'ànim i és bo per a la salut. Encara que sigui en foto, però al natural més.

      I a la vida, és cert que hi ha d'haver de tot, de tot s'aprèn i de tot se'n treu o gaudi o profit.

      Aferradetes, preciosa!

      A

      Elimina
  4. Es cierto, es para quedarse ahí plantado un buen rato mirando.


    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí! Una bona estona que m'hi vaig quedar i a les fonts que hi ha al costat, també.

      Una abraçada.

      Elimina
  5. El millor és deixar-s'hi anar quan l'aigua és tranquil·la i tocar ara un costat, ara l'altre, com si arribessis a una vida nova. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Olga! Qui sap si és que és realment una vida nova... a vegades els "com si" es fan realitat.
      Abraçades, bonica!

      Elimina
  6. "M'exalta el nou i m'enamora el vell!", "Si pogués acordar raó i follia". Molt bo també, Carme.

    ResponElimina
  7. Dolç passeig de l’aigua
    que besa silent
    els racons amagats
    del seu caminar.

    Després vola
    per damunt
    d’un camí trencat
    per lliscant anar
    fent nous camins

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que ningúm ens prengui mai ni les passejades tranquil·les ni la capacitat de volar... gràcies qui sap si...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars