La Segarra a la tardor.


Com eixampla l'ànima, l'horitzó llunyà,
com calma la ment la suavitat dels colors ocres de la terra.
Com estimula el cos aquest vent que ens desperta.
Com ens fan volar els núvols canviants i vitagers.

Comentaris

  1. Ben cert!.
    Totes aquestes qualitats té aquest preciós paisatge i, a més, a mi em dóna pau.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que en dona, de pau. A mi el paisatge de camp m'agrada molt.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  2. A la fi de la mirada on el cel
    es desfà en petons amb la terra plena
    de parcel•les llaurades esperant un fruit futur,
    el veuen prenyat de núvols
    que semblen carregats
    de les gotes fèrtils que necessita.
    Prega cada pam la pluja
    que canviï la tonalitat ocre
    per un fosc més il•luminador.

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada pam prega,
      la desitjada pluja.
      I jo amb ells.

      Elimina
    2. Mirem tots al cel
      i això ens fa plorar,
      gotes de vida.

      qui sap si...

      Elimina
  3. Les coses rústiques són les meves preferides. Amb un toc de sofisticació, com les antenes en aquest paisatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I les meves també. La sofisticació i les antenes són inevitables, però si pogués també me n' estaria.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars