L’Àvia dels cabells blaus
- Aquesta ets tu, àvia, amb els cabells blaus i la faldilla groga.
L'àvia que que no s'havia tenyit mai els cabells i que quasi mai no portava faldilles... i encara menys groga, ha volgut trobar que s'hi assemblava molt.
Al cap de pocs dies, se'n va anar a comprar una perruca i va comprar-se també una faldilla llarga i groga... i quan la seva neta la va veure es van fer un tip de riure totes dues, i ningú més a la família entenia res ni sabien de què reien…
Tant s'havia divertit la nena que va dir —Àvia, àvia!, ara de sirena—.
ResponEliminaAquesta àvia estava de molta conya.... però no sé si de tanta!
EliminaJe...!
ResponEliminaSalud
😀😁 Salut, Erik!
EliminaAquetsa neta i la seva àvia es fan grans i sàvies, cadascuna en la seva franja d'edat i d'aprenentatge de la vida.
ResponEliminaN'hauré de prendre exemple del bon humor i de les ganes de jugar... són idees que jo no duc a la pràctica. Ai las!
EliminaQuè bones, totes dues!.😉👏
ResponEliminaAferradetes ben dolces.
Gràcies, Paula!
EliminaAferradetes, bonica!
Ets tu, Carme, aquesta àvia blava i groga? És la teva neta qui t'ha pintat tan bonica? Si no és així, veig que t'has posat ben bé en el paper. Mai està sobrer tornar a la infantesa. Una abraçada i bon cap de setmana!
ResponEliminaNomés ho soc a mitges. La dels gomets soc jo, però això de disfressar-me es va quedar només en una idea divertida.
EliminaEl blau i el groc junts van molt bé, l'àvia i la neta també!
ResponEliminaEspero que continuem anant bé, juntes, encara força temps.
EliminaUna divertida història plena de complicitats entre àvia i neta que a mi m'ha traslladat a la meva infantesa. Un cop vam veure una pel·lícula la meva àvia i jo i ens vam fer un tip de riure totes dues. Després ens anàvem veient en altres trobades familiars, i la meva àvia i jo ens miràvem i rèiem, només nosaltres dues sabíem perquè... els altres familiars no entenien res, hehe, però nosaltres sí que ho sabíem!
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Com m'agrada la teva histìoria... és com un model per les àvies d'ara mateix, com jo... a veure si duren els complicitats.
EliminaUna abraçada, Núria!