Ivars d'Urgell
Les heures cobreixen el temps
i ja no podem reconèixer les hores viscudes.
Els arbres fan una barrera, mig transparent
mig invisible, que ens deixa quiets,
sempre a la mateixa banda.
Vindrà demà
i els peus encara toquen a terra
i amb un pas darrere l'altre
construirem un present viscut
i un futur incert, però esperançat.
El temps és misteriós. Fa calfred a vegades recordar temps tan llunyans que encara que els haguem viscut gairebé no recordem.
ResponEliminaRealment fa vertigen, adonar-se que recordem molt poc o gens allò que hem viscut. I és curiós com algun cop, al final recuperes un record d'infantesa oblidat.
EliminaPer molt que vulguem, no podem anar enrere, hem de seguir endavant... tot i no tenir ben clar el futur. Passa a passa.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Doncs sí, no podem pas triar, endavant o endavant, no hi ha cap altra possibilitat, bé sí, la de quedar-nos pel camí, però aquesta no depèn gaire o gens de nosaltres.
EliminaAferradetes, bonica!
No se quizás será el día, pero esperanzado...
ResponEliminaBesos
Que bé, Erik! me n'alegro molt i comparteixo ambtu l'esperança.
EliminaUna abraçada.
Sempre passos endevant, com diuen, endarrera ni per agafar embranzida!
ResponEliminaL 'esperança, sempre l'hem de tenir present, és el motor que ens fa tirar endavant!
Petonets, Carme.
Endavant, doncs! Petonets, M Roser!
EliminaCom el color verd, Carme, el color de l'esperança no l'hem de perdre mai.
ResponEliminaDoncs sí, procurarem mantenir-la.
Elimina