Santa Maria de les Feixes a Cerdanyola
Poema inspirat en aquest, de l'Anna Molina.
Quina sort tenir-nos
com aixopluc dels desconsols
d'aquest món, sempre massa injust.
Passaria mil camins
per estar amb tu
i sentir el teu batec de pau.
Quina sort el bosc i les muntanyes
i els camps i les masies que ens vetllen.
Quina sort no necessitar gaire dels mots
i tenir-los, només, com un tresor afegit.
Quina sort, l'abraçada i el riure...
Quina sort, la nostra sort!
Sort d'estar vius.
ResponEliminaUn poema preciós.
Aferradetes de tarda, Carme.
Moltes gràcies, Paula.
EliminaAferradetes de cap de setmana!
Aquesta mena de sort no passa cada dia... l'hem de retenir!
ResponEliminaI tant! De totes, totes!
EliminaHi ha aixoplucs que és una sort tenir-los!
ResponEliminaMolt bonic tot, paraules i dibuix.
Una abraçada, Carme
S'ha d'agrair la sort quan la tenim! Una abraçada, Núria!
EliminaUna sort que no és guanyada a un joc d'atzar.
ResponEliminaCap joc d'atzar, per sort, més que el de la vida mateixa. Una sort sempre porta una mica d'atzar, i una mica de feina feta... ben barrejades, que costen de distingir.
EliminaQuin paisage tan bonic, no hi falta de res, muntanyes , camps de verdor, i algun de groc per les flors, arbres de fulla perenne, de fulla caduca, masies i fins i tot, com un far, una ermita blanca, perquè els que es passegen per aquest indret no es perdin pas...Com diu la Paula quina sort d'estar vius i poder abraçar-se i somriure!
ResponEliminaBona setmana, Carme.
És un paisatge "urbà" a tocar de les cases, però és preciós i plàcid i no hi falta res, com dius. M'enamora aquesta plana a tocar de Cerdanyola.
EliminaBona setmana, M Roser!
La imatge mostra una casa, però de vegades l'autèntica llar és una persona.
ResponEliminaBen bé així, a vegades molt més d'una…
Elimina