Flors i fulles seques
Delicadament, s'assequen les fulles del petit desert de dunes, fent dibuixos com randes, entre les seves petites punxes i les seves grans fragilitats. La bellesa d'una lenta desaparició. Un instant d'un equilibri efímer i inestable.
Una planta humil. Que bé es defensa dels que, com jo mateix, tenen la vista als dits.
ResponEliminaSí, es defensa bé, una defensa passiva i pacífica, si no la molestes...
EliminaLa bellesa d'una lenta desaparició... Mai no ho havia pensat així, però és cert. Ens envolten molts instants de bellesa, tant és que siguin efímers, només que sapiguem mirar-los...
ResponEliminaSí, Montse, només un instant que dediquem a la bellesa que ens envolta, ja pot justificar tot un dia... o més.
EliminaSembla que un sol tan erm no és un lloc massa propici per veure una florida, però aquestes flors seques son una petita meravella, malgrat les seves punxes, doncs ja va bé que es puguin protegir...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Oi que sí, que són boniques? Em van recordar la rosa del petit príncep, tan fràgils malgrat les punxes.
Elimina