Masia

D'una foto d'en Xavier Pujol

Rodes de palla
ens expliquen la feina
malgrat l'absència.


Tot  és absència.
Encara que ens enganyi 
l'instant present.



Comentaris

  1. Una bonica masia, que em porta molts records...Potser en aquest moment tot és absència, però algú ha fet una bona feina!
    Felicitats pel llibre que he vist a Facebook!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M Roser. Realment, algú ha fet una bona feina, millor que ens ho mirem sempre així.

      Elimina
  2. Ostres Carme, trobo una diferència substancial entre els teus dos haikus. M'agrada l'optimisme vital que em sembla trobar en el primer, mentre que el segon em sembla amarat d'un pessimisme quasi desolador... Haikus al marge, sóc una enamorada de les rodes de palla enmig del paisatge, i el teu dibuix acolorit m'agrada molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartim l'enamorament per les rodes de palla. N'he dibuixat moltes vegades, per això, m'encanten!

      Jo no els sento tan diferents, un hiakú i l'altre. Bé una mica sí, però en canvi corresponen, per a mi a un mateix estat d'ànim. Positiu, però un pèl conformat.

      Diuen que només tenim l'instant present i ho diu tanta gent de tantes diferents cultures i filosofies, que deu ser veritat. Però a vegades l'he viscut com que ens enganyava. El vius intensament i potser creus coses que no són, o en trues conclusions que no són veritat.

      Elimina
  3. Dolces carícies
    cuiden la companyia
    per quan no n'hi hagi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me l'emporto cap a dalt, Xavier. Les coses bones del passat també serveixen, oi? Com les coses bones del present, també ens serviran pel futur. "Sempre ens quedarà, Paris" si ho expressem cinematograficament.

      Elimina
  4. Entre la presència i l'absència, només un instant. Finalment, si, tot és absència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest teu comentari és pura saviesa. Gràcies, Ramon!

      Elimina
  5. M'agrada la versió acolorida, en aquest cas guanya moltíssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, XeXu, i jo que pensava que l,havia espatllat!

      Elimina
  6. Al entrar en este interesante blog y contemplar esta foto llegó a mi memoria mi joven niñez en Andalucía donde me criaron mis abuelos maternos en un cortijo. La pobreza y la justicia eran tan grandes allí que nos forzó a la emigración en 1956, después la familia creció.... Alguna similitud creo que tiene con las masías catalanas aunque éstas menos pobres y más señoriales. Te felicito Carme por tus dibujos también.

    "Cuántos siglos de aceituna,
    los pies y las manos presos,
    sol a sol y luna a luna
    pesan sobre vuestros huesos".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguro que hay similitudes, Antonio, seguro. Las masias catalanas eran y son todavia muy diversas, las hay muy señoriales y tambiénlas hay que son muy pobres. Creo que esta diferencia está en todas partes.

      Gracias por el regalo de los versos de Miguel Hernández, que siempre recuerdo y recordaré con la música y la voz de Paco Ibánez.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars