Perquè ens cantin els ocells
 |
| D'una foto de la Mònica |
Diàleg poètic que ve d'aquí
Perquè ens cantin els ocells
em penjo nius que els acullin,
i tothom qui vulgui els podrà escoltar.
Poso el cor vora la porta,
per recordar-nos l'amor.
I tinc les flors ran de l'escala
com a medecina de somriures.
Sempre vull que entri claror
per la cortina mig oberta.
Dalt del terrat, els somnis
rere una barana per protegir-los.
Si tu vols, hi pots pujar,
no hi covo somnis inaccessibles.
Estic molt preocupada per tot el que està passant a casa vostra, no em veig amb cor de fer res al blog (el que hi apareix estava programat amb anterioritat) ni de deixar comentaris als vostres.
ResponEliminaJo també tenia uns quants post programats.... i mira, vaig fent...
EliminaNius pels ocells, flors que somriuen...M'ha agradat molt que possessis una barana perquè no caiguin els somnis, amb el què costa de fer-los realitat!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
No els podem deixar caure, no... o caiem nosaltres... Nosaltres som el somni.
EliminaSubscric el que diu la M. Roser. És un poema molt bonic, compartim somnis accessibles. L'aquarel·la també.
ResponEliminaGràcies, Xavier, m'alegro molt que t'agradi!!!
EliminaEls ocells només cantaran si estan a gust, així que tracteu-los bé!
ResponEliminaPoden entrar i sortir quan volen, ells són d'anar al seu aire!
EliminaEsta poesía te sitúa en el lugar e invita a soñar. El canto de los pájaros y esas flores son calma y sosiego para nuestros corazones. Gracias!!!!!.
ResponEliminaGracias Antonio, me hace feliz transmitir calma y sosiego.
Elimina