Els dos últims versos m'han fet recordar un fragment de l'"Oliver Twist" de Dickens que vaig copiar quan el vaig llegir perquè em va agradar molt: "Els homes que es miren la natura i els seus semblants, i criden que tot és negre i ombrívol tenen raó; però els ombrívols colors són reflexions de llurs propis ulls i cors biliosos. Les tintes reals són delicades i necessiten una visió més clara". O, per dir-ho amb un refrany més nostrat: "Tothom veu la cosa segons la ullera que es posa".
Potser per això hi ha persones que es queixen sempre de tot i n'hi ha d'altres que tot els sembla bé. No sé si són massa de fiar ni uns ni altres.
No recordava gens aquest fragment d'Oliver Twist, Mc! Gràcies per compartir-lo, és ben bé això i com tu dius, no són gaire de fiar ni els uns ni els altres.
També hi ha aquell conte sufí, tan bonic que diu que hi havia un vell savi assegut al costat d'un pou, als afores d'un poble. Se li acosta un caminant i li pregunta com són la gent d'aquell poble i el vell li pregunta al seu torn com són les persones del poble d'on ell ve. El caminant li diu que són molt bones persones, solidaris, bons veïns, alegres i respectuosos. I el vell li respon, doncs els d'aquí són iguals. I el bon home entra content cap al poble. Al cap d'una estona arriba un altre caminant i es fan, l'un a l'altre, les mateixes preguntes. El nou vingut diu: Ui! són mala gent, mentiders, embolicaires i problemàtics... i el vell li respon, doncs els d'aquí són iguals. L'home gira cua i se'n va por on ha vingut.
Un noi jove que pouava aigua li pregunta al vell: Mestre, com és que els hi heu donat respostes tan oposades a aquests visitants? I el vell respon, perquè tal com són ells és com veuen el món i les persones que els envolten.
M’amaga el que veig el tresor que guardes dins. I m’ofereixes com una porta a punt d’obrir, entrar i aprendre.
Quin esguard m’ofereixes , per entrar i veure, quina historia guardes entre pedres, quines paraules hauràs dit mentre entres. I tot en un esguard pacient.
Només l'esguard pacient sap reconèixer les històries. Entre pedres i mots, ente miralls i somriures, entre vidres o intempèries entrar, plàcidament endins. I aprendre tant, de tresors invisibles.
Pacient com aquell esguard silent, va escoltant les històries velles de pedres belles, mots que suren per l’aire quiet d’un jorn pacient. I sentir dins meu que tinc tant a la vora tresors incalculables que mai podré guardar entre les puntes dels dits
Fora i dins... podria ser una manera de trobar l'equilibri... Gairebé a tothom li agrada més mostrar l'exterior que l'interior, cosa que no he entès mai.
Quanta raó que tens, Paula. A quasi tothom li importa més l'exterior que l'interior... sí consta d'entendre, perquè a vegades no porta enlloc, tant mirar les aparences.
Els dos últims versos m'han fet recordar un fragment de l'"Oliver Twist" de Dickens que vaig copiar quan el vaig llegir perquè em va agradar molt: "Els homes que es miren la natura i els seus semblants, i criden que tot és negre i ombrívol tenen raó; però els ombrívols colors són reflexions de llurs propis ulls i cors biliosos. Les tintes reals són delicades i necessiten una visió més clara". O, per dir-ho amb un refrany més nostrat: "Tothom veu la cosa segons la ullera que es posa".
ResponEliminaPotser per això hi ha persones que es queixen sempre de tot i n'hi ha d'altres que tot els sembla bé. No sé si són massa de fiar ni uns ni altres.
Bon cap de setmana!!
No recordava gens aquest fragment d'Oliver Twist, Mc! Gràcies per compartir-lo, és ben bé això i com tu dius, no són gaire de fiar ni els uns ni els altres.
EliminaTambé hi ha aquell conte sufí, tan bonic que diu que hi havia un vell savi assegut al costat d'un pou, als afores d'un poble. Se li acosta un caminant i li pregunta com són la gent d'aquell poble i el vell li pregunta al seu torn com són les persones del poble d'on ell ve. El caminant li diu que són molt bones persones, solidaris, bons veïns, alegres i respectuosos. I el vell li respon, doncs els d'aquí són iguals. I el bon home entra content cap al poble. Al cap d'una estona arriba un altre caminant i es fan, l'un a l'altre, les mateixes preguntes. El nou vingut diu: Ui! són mala gent, mentiders, embolicaires i problemàtics... i el vell li respon, doncs els d'aquí són iguals. L'home gira cua i se'n va por on ha vingut.
Un noi jove que pouava aigua li pregunta al vell: Mestre, com és que els hi heu donat respostes tan oposades a aquests visitants? I el vell respon, perquè tal com són ells és com veuen el món i les persones que els envolten.
Bon cap de setmana, Mc!
M’amaga el que veig
ResponEliminael tresor que guardes dins.
I m’ofereixes
com una porta
a punt d’obrir,
entrar i aprendre.
Quin esguard m’ofereixes ,
per entrar i veure,
quina historia
guardes entre pedres,
quines paraules hauràs dit
mentre entres.
I tot en un esguard pacient.
qui sap si...
Només l'esguard pacient
Eliminasap reconèixer les històries.
Entre pedres i mots,
ente miralls i somriures,
entre vidres o intempèries
entrar, plàcidament endins.
I aprendre tant, de tresors invisibles.
Pacient com aquell esguard silent,
Eliminava escoltant les històries velles
de pedres belles,
mots que suren per l’aire quiet
d’un jorn pacient.
I sentir dins meu
que tinc tant a la vora
tresors incalculables
que mai podré guardar
entre les puntes dels dits
qui sap si...
Moltes gràcies, qui sap qui, et segueixo allà al teu blog!
EliminaFora i dins... podria ser una manera de trobar l'equilibri...
ResponEliminaGairebé a tothom li agrada més mostrar l'exterior que l'interior, cosa que no he entès mai.
Aferradetes, nina.
Quanta raó que tens, Paula. A quasi tothom li importa més l'exterior que l'interior... sí consta d'entendre, perquè a vegades no porta enlloc, tant mirar les aparences.
EliminaAferradetes preciosa!
Miraves tan endins, tan endins que vas veure el que hi havia a fora.
ResponEliminaAforisme, per deixar-lo ben apuntat... m'encanta. Gràcies, Xavier!
EliminaOstres, és molt semblant al poema de la imatge que vaig penjar el diumenge 26! Quina casualitat! I m'agrada molt.
ResponEliminaTens raó, ho vaig pensar, jo també!
EliminaGràcies, Helena!