Bordes de Sant Miquel d’Engolasters
Aquest no és un lloc inventat. Existeix. Però d'alguna manera també ho és, perquè és i no és. El dibuix pertany a una fotografia antiga que ja no es podria pas refer ara mateix. Els llocs canvien, i cada vegada més ràpidament. Les persones també canviem.
L'amistat perdura, mentre les persones perduren o qui sap si més enllà i tot de les pèrdues irreparables.
Dibuix nostàlgic, homenatge a un temps, a uns amics, a un lloc, encara que el temps sigui ja molt llunyà, que les persones haguem envellit i els llocs, per bé que potinejats, semblin nous de trinca.
És així mateix, una fotografia antiga no mostra un lloc inventat, però en un grau o un altre, sí que hi veiem un lloc (i un temps) que ja no existeix. És la imatge d'un instant ja passat que només podem recuperar en el record.
ResponEliminaI mira quines coincidències té la vida (perquè, evidentment, jo no sabia que tenies previst parlar d'aquest tema) que aquesta mateixa setmana he recuperat una fotografia feta fa una cinquantena d'anys en un petit tros de terra propietat del meu padrí on surto jo. Aquest tros de terra ja no existeix perquè ens el van expropiar quan van construir PortAventura i, edificat tot com està, ja no en quedà res de com va ser. I pel que fa al nen de 4 o 5 anys que s'hi veu, doncs em sembla que tampoc en queda massa...
Bon cap de setmana!
Em fas rumiar, Mc, amb aquesta coincidència. La primera cosa que m'ha vingut al cap, és que en el teu cas potser queda més del nen de 4 o 5 anys que no pas del lloc. Que et posin Port Aventura o l'entorn que necssita Port Aventura a casa teva, em sembla de molt mal gust, la veritat. Penso en el teu avi, que devia tenir un bon disgust... o no, ves a saber, hi ha persones que saben acceptar molt bé les coses tal com venen.
EliminaEn el meu cas, les persones i el lloc estem molt més equilibras, encara queda molt, de cada cosa, encara que l'aspecte hagi canviat molt.
Gràcies Mc, per explicar aquest record de la foto trobada.
Bon diumenge i bona setmana.
No té gens d'importància pel relat, però vull aclarir que el padrí a qui em referia no era l'avi sinó el meu padrí de bateig que era un germà del meu pare, però sempre li vaig dir padrí en comptes d'oncle o tiet. És lògica la confusió perquè a l'àvia sí que li dèiem padrina i, per tant, a l'avi segur que li hauríem dit padrí, però no vaig arribar a conèixer-lo. Parlo del patern, per part de mare sí, però a aquest altre avi li dèiem iaio. Nosaltres ens enteníem perfectament, però entenc que des de fora pugui resultar complicat. :-DD
EliminaPel que fa al disgust per l'expropiació, sí que el vam tenir tots a casa. Però no tant pel fet en si (són coses que poden passar) com per les formes. Comprovar com l'ajuntament i la Generalitat en comptes de defensar els interessos dels del poble es posaven totalment del costat d'una empresa de fora permetent-li quedar-se uns terrenys a preu de saldo pagant-los molt per sota del seu valor (valor que sí que tenien mentre ens cobraven les contribucions) és una cosa que va fer mal. Un mal que el temps ha apaivagat, però que no ha fet oblidar. Crec que el meu escepticisme amb la classe política i les seves promeses va néixer en aquell moment.
Doncs, m'agrada l'aclariment, perquè a part de saber més concretament la teva història, mostra molt clarament els diferents hàbits familiars de cada comarca, de cada lloc o de cada família. A casa meva, mai vam dir padrins als padrins de bateig, tot i que era un "títol" important i que es recordava sovint. El meu padrí de bateig també era el germà del meu pare i sovint m'ho deia, i em portava la mona, sempre.
EliminaEntenc perfectament la ràbia que ha de fer que allò que té un valor determinat mentre pagues contribució, deixi de tenir-lo quan te l'han d'expropiar. El mínim servei als ciutadans, seria que fessin pagar a aquestes empreses el que toca en justícia. Si acabem pensant que els polítics, siguin del país que siguin, inclòs el nostre, no mereixen cap confiança, no és pas per casualitat.
Tot canvia que fa por!.
ResponEliminaTu tens la sort de poder plasmar els records en bonics dibuixos i ens els fas arribar tal com ho sents amb la paraula... per tant és com si encara existís.
Bonic homenatge d'un temps, un espai i uns amics.
Aferradetes, bonica.
Em van demanar un dibuix per afegir a una felicitació conjunta, a l'última trobada que vam fer. En vaig intentar tres i cap d'ells em va agradar prou com per regalar-lo en un muntatge bonic. I mira, serviran de post... he, he, he... els records, tens raó, fan que tot plegat d'alguna manera encara existeixi a la nostra ment.
EliminaAferradetes, preciosa.
De blanc i negre
ResponEliminatinc els records d’un ahir
plens de molts colors.
qui sap si...
De tants moments
Eliminapassats en companyia,
en som hereus.
Hereus breus del sol
Eliminalluernes de nit posats
un canvi tan sols.
qui sap si...
Lluernes de nit,
Eliminaa la vora del foc
essent només.
Foc amb foc, tots junts.
EliminaFoc volant, foc que escalfa.
Sol essència.
qui sap si...
No hace muchos días que al pasar por un lugar durante uno de mis paseos pense algo parecido al ver lo que hay ahora y lo que fue en otro momento.
ResponEliminaBesos
Tot canvia molt, i a vegades molt més de pressa del que podem assimilar-ho. Però finalment ens acostumem a tot i ens conformem amb els records.
EliminaUna abraçada.
Els "Ai, ai, ai", a la rumba "Tot això eren vinyes" ho cantaven així:
ResponEliminaTot això eren vinyes, tot això era blat
Tot era verd, tot era camp sembrat
No trobo casa meva
No trobo casa meva
Com la Françoise Hardy, (ídol de la meva adolescència) que cantava. "Allà on hi vivien arbres, ara hi ha la ciutat i la casa i les flors que jo estimava tant, ja no existeixen. Ja no sé on és casa meva, la casa on vaig crèixer.” Traducció sobre la marxa.
EliminaSuposo que aquesta sensació és una constant a la vida dels homes.
Un parell de voltes vaig passar a peu vora les Bordes aquest estiu passat, quan ens vam allotjat uns dies al Camp del Serrat. Una d'elles, per tornar a pujar fins a l'Estany després de visitar Sant Miquel, vaig seguir el camí que passa tot just entre algunes d'elles (de fet, vaig dubtar tot i les senyalitzacions perquè semblava un camí particular), i t'assegure que el lloc em va encisar d'una forma especial... M'ha agradat especialment llegir-te, per això: el meu és un record puntual, fugaç i imprevist, però me'l guarde també amb estima, i més ara... Salut i abraçada
ResponEliminaFa il·lusió que ho coneguis. Allà, a la vora de Sant Miquel d'Engolasters i d'un parell de bordes que hi havia, hi vam fer campaments de llarga estada, durant tres estius seguits. Com que eren uns campaments promocionats i subvencionats pel Consell General de les Valls (en aquell moment el govern que hi havia) ens hi estàvem totun mes. Més exactament dues quinzenes amb uns 3-4 dies de descans entremig, per anar a casa. I la veritat és que aquest lloc se'ns va fer ben bé com casa. Era diferent, però reconec que encara es conserva prou bé. Però mira, tot i que dormíem amb tendes de campanya. Utilitzavem dues bordes, en una hi havia la cuina i en una altra, la petita, una llar de foc, on els més grans a la nit feiem una mica xerrada i de repòs de tot el dia amb la canalla petita. No vaig ser capaç de recnèixer quines eren les bordes que hi havia aleshores i tampoc seria capaç d'assegurar que ja no existeixien i que les han substituit. Tot arreglat, com nou de trinca. Gràcies, Pep! Salut i abraçada.
EliminaPlasmas con este excelente dibujo una parte de un pueblo pequeñito de los tantos que conoces en tus viajes, te felicito Carme. Salud y paz.
ResponEliminaMoltes gràcies, Antonio. Salut i pau també per a tu.
EliminaA mi un metge una vegada em va dir que "els amics costen molt de fer i es perden en un instant", espero que no en sigui el cas.
ResponEliminaNo, no és el meu cas. Jo, en 71 anys, no he perdut mai cap amic en un instant. Alguns potser amb el temps i el distanciament, però sempre amb la possibilitat de retrobament.
Elimina