Poca cosa més
Sota les flors
la tarda és vermella i olorosa
i algunes gotes encara cauen
de les fulles xopes de pluja.
I poca cosa més:
L'espera, de ja no sabem què,
l'espera d'un final que no sabem quan arribarà,
i un fer endreçat i quotidià que ens consola
i el desencís de tanta realitat malmesa.
I sí, també l'amor i l'amor i l'amor
tres voltes impotent per arribar on caldria.
Les flors es pansiran I tornaran a rebrotar.
ResponEliminaElles segur que sí. Els que no rebrotarem serem nosaltres.
EliminaL'espera es fa llarga, però no ens queda d'altra...
ResponEliminabé sí, posar-hi tot l'amor que tenim.
Bona nit!
Aferradetes, nina.
Sí, l'amor i tant amb totes les seves formes. Sempre, tot, amb tot l'amor que tenim.
EliminaA banda de tu mateixa, sembla que parlis d'Ucraïna, en un poema molt sentit.
ResponEliminaSí, a vegades em costa, a mi i tot, separar i saber quan parlo de mi mateixa, quan de Catalunya, d'Ucraïna o de la vida en general, de la meva vida en aquesta etapa final o del món sencer. Parlo de tot a la vegada. Moltes gràcies, Helena, per captar-ne el sentiment.
EliminaNo vull que et sembli que frivolitzo, però darrerament ho estic pensant també. Quant temps ens queda? Quant temps tenim per seguir fent el que fem? No m'agraden les respostes.
ResponEliminaNo frivolitzes, no, ens ho estem carregant tot o quasi tot. I tot plegat tan ple de mentides, falsedats i enganys que fot un fàstic horrorós. La meva edat no m'hi ajuda. No ens queda gaire temps col·lectivament i encara més poc personalment.
Elimina...I la vaga esperança de. si més no, deixar alguna llavor. I poca cosa més...
ResponEliminaPreciós poema. I crec que ja hem contradit, alguna altra volta, a Dostoievski: la bellesa no salvarà el món, però el fa molt més amable.
Una llavor de bondat, de justícia, de solidaritat que no acaba mai de trobar un lloc on arrelar en ferm i escampar-se per tot, però continuarem deixant tantes llavors com podrem. Amb aquest amor impotent per arribar on caldria.
EliminaMoltes gràcies, Pep. La poesia, la bellesa, com un refugi que ens consola, sí, i tant!
Sembla que vivim dies de desànim ... potser la primavera que arriba , ens farà renéixer , qui sap !.
ResponEliminaAbraçades ;)
No sé pas si la primavera serà suficient per remuntar tantes coses… però no queda més remei que remuntar-nos sigui com sigui.
EliminaAbraçades, Artur!
Aquests dies cauran gotes de les fulles xopes de pluja, una pluja molt necessària que almenys ha ajudat a rebrotar, a donar vida, a no omplir-ho tot de més desencís...
ResponEliminaPer la resta, posem-hi tot l'amor que siguem capaços, tot l'amor que portem dins i escampem-lo entre aquesta trista realitat que ens envolta.
Abraçades amoroses, Carme!
Sí. Quina sort que continui plovent encara una mica més. Que reverdeixi la natura, ja que els homes no tenim arrreglo i ho espatllem tot.
EliminaAbraçades amoroses, Núria!
Potser és tot el què ens cal...
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
No ho sé pas, a mi em sembla que ens caldria molt més, però no ens queda més remei que acceptar les coses com són.
EliminaBon diumenge, M Roser!