Runes i flors



No buscava cap casa. No en necessitava cap més, ja en tenia prou amb una, la seva. Però és va fixar que en aquests ampits amples i sobrers que van ser fets per acollir jardineres i flors, avui només hi havia runes.

Tampoc tenia diners per comprar-la ni que fos una casa atrotinada. Per això, va decidir que (encara que no fos seva ni tan sols fos habitable) retornaria les flors a aquells prestatges exteriors.   Va netejar la runa, va comprar jardineres i uns poms rodons de crisantems grocs que enamoraven. Cada setmana s'enfilava fins al primer pis per regal-los i bé, la casa no era seva, però semblava que li somreia, o potser eren les flors? En qualsevol cas, ella sempre els retornava un somriure satisfet.




Comentaris

  1. Preciosa la casa (foto) i molt bonic el dibuix...Les flors són agraïdes si les cuides bé, per això somriuen!
    Bon cap de setmana, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon cap de setmana M Roser. Aquestes flors són només virtuals, perquè em quedava massa lluny Cantallops, per a poder realitzar aquesta idea de veritat... he, he, he... escrivint, vivim coses impossibles de viure de veritat.

      Elimina
  2. Altruisme i bondat. I també amor a l'art. Tot junt.

    ResponElimina
  3. Qui per on passa va deixant una mica més de bellesa al món, serà benvinguda! Molt boniques les imatges, ja m'agradaria a mi tenir una casa com aquesta... i poder reformar-la i posar més flors encara!
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquesta hi havia molta feina a fer, però sí, era ben bonica.
      Una abraçada, Ada!

      Elimina
  4. Va tenir una bona idea, i a més , feia content als dos i a qui passeges per davant ! ;)

    ResponElimina
  5. És un contrast entre dues coses que pertanyen al mateix pla moral, perquè les dues coses, runa i flors, són molt belles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se m'havia acudit, veure-ho així. Un altre punt de vista.

      Elimina
  6. És com fer brollar un somriure a un cor desesperançat. No canviarà la història ni la realitat de la casa, però li has atorgat la capacitat de somriure. Qui sap, potser és una reminiscència inconscient de la teva professió... Que bonica l'aquarel·la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Retornar el somriure a les persones, a les finestres o a les cases, qui sap... potser no hi ha tanta diferència. Quina idea més bonica m'has regalat, Montse! No se m'havia pas acudit. Gràcies, bonica!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars