Ermita de Farners

M'emportaré un dinaret senzill, potser un entrepà d'aquells que tenen diverses coses a dins i que queden boníssims, potser fruita, potser una mica de tot. Maduixes si n'és el temps. Aigua fresca, un termos de cafè. I dinarem en aquest alzinar net i polit. De sureres, amb els seus troncs de colors diversos, més foscs si ja fa temps que han tallat el suro i més vermells si fa poc temps.  Seurem en alguna taula de les que hi ha escampades i prou allunyades les unes de les altres per no fer-se nosa.  I sentirem com es gronxen les branques amb la mica de vent que fa. I aquest silenci només trencat a breus moments per algú que arriba fa un passeig i torna a marxar. Nosaltres no passem de llarg, ens hi quedem a passar el dia, encara que estigui núvol, potser precisament perquè no hi ha gaire ningú. I parlarem de tantes coses que ens ve de gust parlar.  

Després passejarem per tot l'alzinar o potser fins i tot pujarem fins al castell, en baixar, tornarem a aturar-nos.  Per berenar, les últimes maduixes.

I ens adonarem que no és el mateix passar de llarg, encara que els teus ulls hagin vist el mateix paisatge, que quedar-te una bona estona. Veure un lloc està molt bé, viure'l és molt millor.