Peixets
Si en el laberint d'aigua de mil camins
algun dia ens creuem atrafegadament,
no pensis pas que no vull quedar-me.
Només que fujo d'enlloc per no anar enlloc.
Creua'm i fem de l'instant permanència.
Toca'm i fem del contacte companyia.
Besa'm i que la solitud pugui sentir la dolçor als llavis.
Mira'm en la llum verda i transparent del sol a l'aigua
i explica'm allò que només explica un xiuxiueig.
Preciosos versos Carme.
ResponEliminaJo segueixo amb una lletra de Pink Floyd que diu: "Som simplement dues ànimes perdudes, nedant en una peixera, any rere any".
Bona tarda.
Lliga molt bé el teu enllaç amb Pink Floyd... ja és ben bé això, ja... gràcies Pere, per tornar a passar per aquí. Bona nit.
EliminaXiuxiueigs que diuen silenci. Abraçades que esborren transparències.
ResponEliminaEl silenci i el xiuxiueig sempre s'han entès bé. Com dues cares de la mateixa moneda.
EliminaM'agrada molt tot el poema, però sobretot el xiuxiueig del final.
ResponEliminaAixò de "Només que fujo d'enlloc per no anar enlloc" fa pensar molt!
Moltes gràcies, Helena! A vegades una sensació estranya i fugissera, com aquesta de fugir d'enlloc per no anar enlloc, quan la veig escrita en mots, em fa pensar fins i tot a mi. No sé si és ben bé això el què volia dir, però si no ho és s'hi assembla molt.
EliminaÉs així, els instants que compartim ben compartits estan si els hem sabut gaudir.
ResponEliminaDeu ser això, encara que no sempre sigui fàcil.
EliminaSi estessim tan ben acompanyats com aquests peixets, mai ens trobaríem sols...
ResponEliminaBon vespre.
He, he, he... nedant a les mateixes aigües...
EliminaPotser t'ho han inspirat els peixets, però t'ha sortit un poema molt bonic i molt humà. Un dels que més m'ha agradat de tots els que t'he llegit.
ResponEliminaDoncs sí, Xexu, m'ho van inspirar els peixets mentre els mirava des del Pont del Petroli a Badalona. No pas les paraules, sinó la sensació. Més tard, davant de la foto em vaig pensar les paraules. Gràcies, em fa ilu que t'agradi.
EliminaUn gran poema, Carme, ple de sentiments, de matisos, d'estats d'ànims difícils de descriure, però tu ho has aconseguit força bé. L'empremta de la fugacitat, a voltes, pot fer-nos tanta companyia quan ens sentims sols...
ResponEliminaUna abraçada, bonica!
Moltes gràcies, Montse! Una abraçada de tornada, molt forta!
Elimina