Si són flors de Miquel Bezares
dolen,
lleugers,
les nits i els dies
si,
a una terra
calcinada,
pretenc l'arrel.
Sentir
el poderós vent
que espargeix
el que un dia
fou flama
mena a la pena.
És
palès que em fuges
de les mans
i que els besos
són de cendra
.
............................................Miquel Bezares
Hi ha arrels tan fondes
que cap incendi no pot cremar.
creixen nous brots
verds i tendres
que canviaran la terra
i la cendra alimentarà
nova vida.
No em cal fugir, no.
Les teves mans
renovaran el bes
que serà el caliu
de la tendresa.
...............................................Carme
Seguint el mateix tema un poema pessimista, el del Miquel i un d'optimista, el teu..., M'agrada molt la rèplica que tu en fas, cal veure la vida en sentit positiu!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
Moltes gràcies, M Roser!
Elimina"jo sé d'on ve l'inesgotable foc/ que animarà la morta polseguera", deia Carner a "Cor fidel".
ResponEliminaLa teva versió de resposta em recorda la de Pere Quart a l'Espriu de "la meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria" ("aquesta bastant neta, bonica i envejada pàtria").
Que macia aquests versos de Carner que ens regales...
EliminaGràcies, Helena!
Preciosos tots dos poemes. Però el teu m'entendreix especialment, el trobo molt bonic, Carme.
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria!
Eliminadiàleg poètic de gran alçada ......preciós el seu i el teu
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree..
Elimina