Façana

Quan fa tants anys 

que ningú pot posar flors a les finestres,

les heures i les enfiladisses

agafen el relleu,

per embellir la decrepitud

d'una façana buida.

Comentaris

  1. Quan nosaltres deixem de posar 'ordre' a la natura, la natura s'obre pas a la seva manera... si encara hi és a temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. - Hi som a temps - van contestar les heures - som lentes però devoradores.

      Elimina
  2. Ben cert, la natura creix a llocs insospitats.
    Aquesta façana necessita un molt de tendresa, com la casa que sembla que ja no hi és. Tot i així, aquestes heures la mostren més bonica.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. - La façana era bella, era honesta, era sòbria. - van continuar les heures - No seria just destruir una mena de bellesa sense aportar-ne una altra.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. Potser a les fantasmes que habiten aquesta casa ja els està bé així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són uns fantasmes romàntics, aquesta barreja de decadència de les pedres i d'invasió vegetal, els hi agrada especialment.

      - No marxerem d'aquest lloc, diuen, al menys les heures no ens tenen cap por.

      Elimina
  4. Sempre que veig aquestes cases abandonades no puc evitar pensar en la il·lusió que li devia fer en el seu dia veure-les créixer a qui les va manar construir, ampliar, decorar... en fi, els humans som incerts i la natura tossuda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho penso a vegades. I imagino com es quedarien aquestes persones si ho veiessin així. Quin greu els hi sabria!

      Elimina
  5. Amb la porta closa,
    treu l’heura les fulles
    per les finestres,
    mirant el balcó tan sol,
    esperant
    amb els portalons entreoberts
    que l’aire passi i li faci companyia.
    Elles, les heures abraçades
    xipollegen amb l’herba del terra,
    miren el cel i es pregunten si plourà.
    De fet tant els hi fa, no hi ha teulada.
    Les pedres pensen, si poden pensar,
    que elles al menys
    al vent no el deixaran passar.
    Qui em veu i qui m’ha vist,
    si et poguessin contar,
    aquelles tardes d’abans,
    i el fanal com remugant
    va deien sota veu
    i de les nits que me’n dieu?

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si les pedres i el fanal parlessin ens podrien explicar millons de coses. Gràcies pels teus versos, qui sap qui...

      Elimina
  6. Està clar que aquí la Façana és la mestressa absoluta de l'espai. Tot i així, sense res al darrere i sense flors, però deixant que la natura l'acompanyi li trobo una bellesa única.

    ResponElimina
  7. ¡Claro! Es cierto eso de que la naturaleza sigue su curso.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  8. Les males herbes mai no moren. Les bones són de mira no em toquis. Estaria bé de trobar el terme mig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però a vegades és reconfortant aquesta potència de vida, encara que siguin males herbes o potser és que no hi ha males herbes, només herbes de molts tipus diferents.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars