Flors salvatges
Han crescut soles, a desgrat de l'abandonament, del tancament, de la pintura malmesa, de la solitud dels murs.
Han crescut soles perquè volen fer trampes, volen, només, desmentir la tristesa.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Sola i en el lloc adient, a recer de la finestra, per acolorir la façana.
ResponEliminaÈs com un regal...
EliminaUna prova més que la natura fa la seva via malgrat els impediments que sovint li posem els humans. Però, dit això, també em temo que si en aquesta mateixa finestra jo hi hagués posat unes torretes amb la intenció de fer-hi créixer flors, no n'hi hauria sortit ni una. Un altre misteri de la natura. ;-D
ResponEliminaHe, he, he... tens raó, la natura és plena de misteris. I a les plantes i a les flors, no hi ha qui les entengui. Sempre ho he dit i ho mantinc, encara que la meva relació amb elles i la seva capacitat de supervivència a casa meva ha millorat molt amb els anys.
EliminaI a més, la planta intenta la forma d'un cor.
ResponEliminaFan tot el que poden, cal dir que aconsegueixen que me les miri i que les estimi i tot. A vegades a tots ens cal fer algunes "trampetes" mentals per mantenir allunyada la tristesa, oi?
EliminaEns passa igual a nosaltres: de tant en tant floreixen les ganes de viure quan més gris tenim el cor...
ResponEliminaCom m'agrada aquesta comparació, Montse!
EliminaLes flors d'hivern, flors tafaneres.
ResponEliminaPerò ... mira on creixen!
Paren l'orella i escolten converses.
Bona tarda Carme
(Potser són flors de fibra ... òptica)
Moltes gràcies, Pere, la propera vegada m'hi fixaré millor a veure si són de fibra òptica... Bon vespre!
EliminaÉs veritat que quan mires aquesta casa tan escrostonada, fa una mica de tristesa, però al veure les flors segur, que somrius... Deuen estar plantades en algun pot vell mig rovellat, però sembla talment que han sorgit dels fils de telèfon! Per aquests fils i deuen passar converses molt florides!!!
ResponEliminaPetonets.
Potser no hi ha ni pot rovellat, a vegades creixen plantes de qualsevol petita acumulació de terra o pols, en una esquerda o en un racó. Potser la seva presència fa les converses més boniques. Bon vespre, M Roser.
EliminaNo n'és un sinònim però salvatge i independent son paraules que acostumen a estar relacionades. Un estat envejable el d'aquestes flors que creixen independentment de l'abandonament i la solitud.
ResponEliminaM'agrada molt la relació que fas d'aquestes dues paraules. Salvatges perquè no estan cuidades ni domesticades, independents, perquè no necessiten ningú. Elles llueixen per elles mateixes.
EliminaLes "males herbes" potser no ho són tant! Aquest "volen, només, desmentir la tristesa": preciós.
ResponEliminaEm fas pensar que podria haver posat com a títol, "les bones herbes".
EliminaGràcies, Helena!
Una prueba de aferrarse a la vida y existencia que tenemos tanto las personas como animales y plantas ello demostrado a través de los siglos. Todo sobrevive en la naturaleza pese a adversidades, gracias Carme.
ResponEliminaEl mérito especial de estas florecillas és que encima de sobrevivir, embellecen.
EliminaEm penso que ja ho he dit més d'una vegada: la natura sempre s'obre camí, sovint de maneres sorprenents.
ResponEliminaSí i tant, ho hem dit més d'un cop i de maneres molt més sorprenents que aquesta. Ja recordo la teva tomaqueta a les canonades delscdesaigües... he, he, he. Aquesta manera més que sorprenent em va semblat poètica o filosòfica...
Elimina