Pressentida recança

D'una foto de la Mònica

Tant el dibuix com el poema venen d'un diàleg d'aquí.

El sentiré molt lluny, el mar
i també lluny, la muntanya, 
i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis.
Per més que m'aferri a qualsevol suport...

L'enyorança serà com l'aire
que omple sense omplir, cada buida absència.
I el record serà, potent, de tot allò que mai no va ser.

Comentaris

  1. Potent, contundent, colpidor. No pot deixar indiferent.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Suposo que la bicicleta és una metàfora de la persona que es troba a faltar...M'ha agradat, està mol ben trobada!
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teòricament i en inici, era la bici que parlava a la persona absent que l'havia pedalat. Però totes les interpretacions són bones. Bona tarda M Roser.

      Elimina
  3. Sempre pots somniar que pedalaves i duies la persona estimada asseguda al manillar.
    O que anaves darrere, asseguda incòmodament, però abraçada a la seva cintura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Somiar està molt bé. Tant de bo no perdéssim mai els somnis, però a vegades es perden i costen de recuperar.

      Elimina
  4. Ara tots pedalem en una mateixa direcció i som tant a prop que sabem que tenim les forces per acabar d'arribar-hi.

    ResponElimina
  5. Estamos en este espacio y momento el cual deberíamos aprovechar para tomar la bicicleta y marchar hacia adelante. "carpe diem" "via fora", gracias por el blog aprendo de los interesantes comentarios y respuestas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vamos a pedalar... hacia adelante, por supuesto!
      "I via fora", que todo està por hacer y todo es posible, como diria el poeta.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars