Caus
Semblen buits
i no se sap si és una absència curta o llarga.
Potser és massa llarga, pels que esperen.
Cada cau guarda el caliu dels que hi van viure.
Cada pell recorda l'altra pell amb qui es va fondre.
Alguns trobaran nous camins de retorn i
d'altres, indrets llunyans on continuar la vida.
En certs llocs els conills són tota una plaga pels conreus, però cal dir que les seves llodrigueres són grans ciutats subterrànies amb diversos caus comunicats i, com es veu a la teva foto, amb més d'una entrada. Potser ara aquesta està abandonada, però ens la podem imaginar plena de vida i podria tornar a estar-ho més endavant, qui ho sap?
ResponEliminaJo no sé pas si està abandonada, aquesta llodriguera, de fet, jo només passava per allà i em pensava que havia fet dues fotos, i finalment al telèfon només vaig trobar aquesta. L'altra era encara més impressionant, més entrades i més barrejades entre les arrels dels arbres i algunes branques d'arbustos. Era la foto maca, però es veu que em vaig pensar que la feia i no la vaig fer... devia tocar el botó que no era.
EliminaJa m'imagino que deuen ser una plaga, però vistos així, com de passeig, els conills se'ns fan simpàtics.
Aquests caus ens recorda que els nostres recontra-rebesavis també havien viscut en forats (una mica més grans) com aquests.
ResponEliminaTu sempre hi trobes unes metàfores (en aquest cas dels jocs de pell) molt poètiques i sensuals.
Potser aquests records ancestrals dels recontra-rebesavis, em van inspirar per veure-hi tot això. Gràcies, Xavier!
EliminaJo també ho dic: molt ben aprofitada aquesta imatge (poètica i visual) del cau, forat, absència, camí d'anada i, de vegades —només de vegades—, camí de retorn també. I volia dir-te que, en llegir el títol de l'entrada, "Caus", he recordat automàticament un poema de Josep Piera on juga amb el doble sentit del mot, com a substantiu i com a verb. Te'n copio uns versos: "Cau la nit com un cau. // I la llum / cau de vida / cau del cel // cendra o neu / cap a l’avenc dels morts / lents cabells d’un vell Déu."
ResponEliminaDoblement gràcies, Maria Josep, per la teva opinió i pel regal d'aquests versos magnífics i enjogassats amb les polisèmies, que no jo coneixia. Una abraçada
EliminaMolt ben trobats els mots que acompanyen la imatge, com el que recorda el caliu on s'ha viscut o el de les pells fonent-se. Preciosos!
ResponEliminaAferradetes amb caliu, Carme.
Molts gràcies, Paula! Aferradetes dolcetes.
Elimina"Cada pell recorda l'altra pell amb qui es va fondre": cada forat connecta amb l'altre forat. Molt ben trobat!
ResponEliminaGràceis, Helena, una abraçada.
EliminaA la natura hi trobem molts exemples d'arquitectura , ves a saber el temps que han trigat aquests animalons a fer el seu cau/casa... Mentre les cries es fan grans, són una font de vida, quan s'independitzen segur que fan caus nous.
ResponEliminaBon vespre Carme.
Sí, suposo que no deu pas ser fàcil, ni ràpid fer aqeusts caus. Molta feina hi deu haver! i segur que s'aprofiten si queden desocupats. Una abraçada.
EliminaEl primer cop que he vist la imatge, així d'entrada, m'ha fet pensar en dos ulls, uns ulls que contemplen i esperen que alguna cosa succeeixi al seu voltant per omplir-se de vida.
ResponEliminaTu també hi has trobat una bona metàfora amb les pells, absències i camins per on cal continuar.
Una abraçada, Carme
Moltes gràcies, Núria, una abraçada.
EliminaQui sap si hi acabarà havent ocupes, si els seus habitants legítims no es deixen veure aviat...
ResponEliminaSegur, finalment tot s'aprofita d'una manera o altra.
Elimina