La mort del comanador - llibre 2
Aquest segon encara més.
No té preu la sensació constant que em produeix que estic a punt de descobrir alguna cosa important. La quasi seguretat que si continuo llegint se m'encendrà algun llumet interior, que potser ja em va fent falta. Les metàfores i les "dobles metàfores" (com diuen alguns dels personatges dels llibres) sempre tenen això, que et sembla que abastis algun cel desconegut amb el cap dels dits. A vegades, després, no passa gran cosa (flipada que soc), però sempre pot passar, encara que sigui més tard, al cap de dies o mesos. Que alguna metàfora em digui alguna cosa que encara jo no havia descobert i no m'havia dit mai ningú.
Un canvi brusc, un enfonsament, un disgust sentimental, deixa al nostre pintor protagonista, en un món estrany i desconegut. Passen coses inexplicables i les idees, sí, les idees, conxorxades amb els personatges d'un quadre, prenen forma humana. Hi ha tot un recorregut vital molt important, d'aquest pintor, que es llegeix amb intensitat, plaer i impaciència. M'ho he passat molt bé llegint-lo.
El final, potser podria dir que em va decebre una mica. És una mena de baixada de nivell. Però no li puc retreure res a Murakami, perquè és ... com la vida mateixa. Tot torna a la normalitat i fins i tot el llenguatge formal de l'autor, jo trobo, que canvia una mica. Tot el text és torna més ràpid, l'autor passa més via en explicar les coses i no s'entretén tant amb els detalls, ni els sentiments, ni les sensacions.
L'aventura sentimental del pintor, podríem dir que acaba bé. La seva vida, en la seva totalitat, no us ho sabria dir, no me n'he acabat de fer el càrrec. Si a posteriori, el llibre em continua parlant, (que em temo que sí) ja us explicaré què em diu.
El diàleg que reprodueixes és alliçonador. Avui plou... un bon dia per a llegir.
ResponEliminaÉs bonic aquest trosset i trobo que té raó. Hi ha persones que no poden evitar que els ulls els parlin i n'hi ha d'altres que tenen uns ulls que sempre callen. I el que és més veritat de tot és que la majoria de gent no ens n'adonem.
EliminaMolt d'acord amb el que dius. Aquesta segona part del llibre és més el Murakami que m'agrada a mi, el capaç de crear un món fora del món "normal" però que, alhora, en forma part intrínseca. En aquest cas, el món subterrani on les dobles metàfores són éssers perillosos a l'aguait és, deixa-m'ho dir així, una metàfora de la vida mateixa que ens ha tocat viure. I també tens raó que el final sembla no complir les expectatives creades però crec que és una bona manera de deixar-ho tot al seu lloc després del que hem llegit.
ResponEliminaÉs inevitable, ja que l'han editat per separat, que comparem les dues parts com si fossin dos llibres diferents però es tracta d'un llibre únic i és en el seu conjunt que s'ha d'agafar. He de dir que,mentre el llegia, hi ha estones que pensava que potser no calien les gairebé 900 pàgines que té per explicar aquesta història però al final no crec que en sobri cap. Si t'agrada l'estil de Murakami, aquesta novel·la t'agrada, sens dubte.
Jo també trobo que no en sobra cap, de pàgina. I és ben bé com dius un únic llibre i com a tal s'ha de llegir.
EliminaAquesta tornada a la vida real, paradoxalment, potser sigui el millor i el pitjor del llibre, segons des de quin punt de vista t'ho miris.
Potser aquesta tornada a la normalitat era inevitable.
ResponEliminaEstic segura que aquesta que utilitzes és la paraula: inevitable.
EliminaCarme,
ResponEliminaJo en aquest autor no vaig saber entrar-hi, devia tenir un mal moment. Algun dia...
Helena, aquest autor és així, o hi entres o no hi entres, no admet gaires mitges tintes. Molta gent no connecta amb ell. És curiós, però és així. He de dir que jo vaig anar-hi connectant poc a poc. Els,primers llibres em van agradar força, sense grans entusiasmes i cada cop m'ha agradat més. Algun dia ho pots tornar a intentar, amb un llibre diferent.
EliminaA partir d'ara em miraré amb més interès els ulls de la gent, a veure si descobreixo la sensibilitats de cadascú...
ResponEliminaEstà molt bé que un llibre et digui coses, sobretot si et fan sentir amb ganes de saber més coses dels seus personatges.
Bon Sant Jordi, Carme.
El més important d'un llibre, per a mi, és que a través dels seus personatges parli de nosaltres que el llegim. I hi ha autors que no sé com s'ho fan, però sembla que em parlin directament a mi. Val la pens mirar els ulls de les persones i el gest i les expressions no verbals.
EliminaA mi també em va semblar un final una mica fluix, desacostumat. El llibre en general està bé, continua en la línia, però ens porta a un món que potser s'allarga una mica massa per acabar després com acaba. No sé si l'autor ens intenta explicar coses que no entenc o si li va mancar imaginació per acabar el llibre d'altra manera, encara que, ben mirat, d'alguna manera ho va anunciant des de bon inici, explica la seva aventura com una cosa temporal. Però estem tan poc acostumats que torni a l'inici en els seus llibres!
ResponEliminaEstem d'acord. Potser hi ha alguna cosa que se'ns escapa. A mi també.
EliminaVeient el teu entusiasme per aquests dos llibres, m'has ajudat en la tria de llibre pel meu fill i la meva jove, l'1 i el 2, un per cadascú i ja els he dit que quan els hagin llegit me'ls passin...
ResponEliminaA veure què diuen el jovent... ja els comentarem, Montse. Jo també utilitzo el teu sistema, regalo llibres als fills i ja d'entrada els dic: quan acabeu ja me'ls passareu... he, he, he...
Elimina