Santa Maria de les Feixes - Cerdanyola
Sento, avui
la calma i la uniformitat de la plana,
i els horitzons massa llunyans
que ens adormen l'energia i la motivació.
Cal trobar els elements que trenquen la monotonia.
Una petita ermita, una espadanya, dos xipresos,
només amb la seva presència desperten tota una vall.
Quin nom?
Quin somriure?
Quin color?
Quina olor?
Què serà allò que avui em desperti?
De vegades una sola cosa,
ResponEliminade vegades totes juntes i
de vegades... tu.
Nanit, nina.
Tens molta raó, Paula... ben bé així com dius.
EliminaUna vegada vaig arribar a peu a Cerdanyola venint des de Barcelona i la visió d'aquesta ermita en contrast amb els edificis del darrere també em va sobtar.
ResponEliminaNo em podia pensar que en pogués néixer un poema tan bo com el que has fet.
Aquesta vall de les Feixes, tots els volts de Can Catà, aquesta esplanada de camps, sempre, per més cops que ho vegi, em semblen un lloc magnífic i sorprenent, tant a la vora de les "feres" que són aquests grans edificis.
EliminaForster deia que la monotonia és enemiga de l'art... jo també espero ser despertada! La inspiració arriba on menys te l'esperes, a vegades forma part de la teva quotidianitat.
ResponEliminaForster, no és pas un dels meus escriptors preferits, he llegit poc d'ell i no em ca entusiasmar, però en això, sí que hi estic totalment d'acord. La monotonia és enemiga de l'art i també, molt sovint del benestar o de la felicitat. Cal trobar els estímuls, on sigui, dintre o fora, i és cert que els trobes sovint per sorpresa. Gràcies, Helena!
EliminaQuina foto més bonica! l'ermita blanca contrasta amb la foscor de l'arbre i aquesta esplanada marronosa.
ResponEliminaSuposo que en una altra estació l'esplanada serà d'un verd clar i la sensació serà ben diferent!
Bon vespre, Carme.
Sí, això són camps en actiu i per tant deuen canviar de color segons les èpoques. Haurem de repetir la foto tantes vegades com calgui finsa tenir totes les variants de color.
EliminaBon vespre, M. Roser,