Allò que ens resta



Sembla insignificant allò que ens resta,
tot just una petita illa protegida,
només, per la nostra voluntat de ser.

Peró ens queda tanta claror
i l'acolliment, i els tresors engrunats.
I brilla sempre, perquè no l'oblidem,
la força interior, d'aquest poble, 
ara potser expressament dispersa.
I la claror que ens diu: 
ajunteu-vos de nou i vencereu.

Comentaris

  1. Esperem que allò que ens resta aviat sigui allò que suma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauríem de sumar sempre i tot sovint fem el gamarús...

      Elimina
  2. "Divide y vencerás": ja sabem què ens toca de fer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si ho entenen d'una vegada els que ho haurien d'entendre...

      Elimina
  3. Hola, Carme! Encara que siguem diversos i amb idees diferents, compartim la idea principal i, només per això i perquè els altres ens ho posen tan difícil, els que van cadascú per la seva banda haurien d'estar units com ho estem el poble. Sovint s'obliden de nosaltres. Però és difícil jutjar quan hi ha gent a la presó i a l'exili.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil jutjar i a més a més no cal pas fer-ho. Només cal, potser, reclamar mil vegades més encara aquesta unitat, aquesta estratègia unitària que és l'única manera de sortir-nos-en.

      Elimina
  4. Potser ens hem separat massa i ara serà difícil ajuntar-nos de nou, sort que la força interior de tots plegats, brillarà perquè trobem el bon camí!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot costa molt... però esperem que la força interior de tots plegats sigui suficient.

      Elimina
  5. M'agrada molt el teu poema, Carme, com a interpretació de la foto del Xavier. Potser no som suficients els que hi sabem veure tota la claror i el que tan bellament expresses en la segona estrofa; hi ha encara massa gent que pensa que la nostra única realitat està continguda en els primers tres versos...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars