Seqüeles del joc d'en XeXu
 |
| Porta a Boadella, preciosa, però, on no fa gens de bon trucar |
En XeXu ens ha fet rumiar sobre els bloggers desapareguts i els que estan en actiu. N'hi ha tants de totes dues menes que costava de triar. Portes tancades o portes que s'obren de tant en tant.
Els dos que vaig triar com a desapareguts, tenen el blog aturat des de fa 6 anys. També en fa 6 del Jordi de la Banyera.
Ja en fa 5 que estan aturats els c@ts, igualment en fa 5 que va plegar la Yáiza i el seu Coses de la vida, el Uendos, geixets i Maremortes del F. Mompó, i el porquet de Sant Antoni (a qui hauríem de felicitar perquè el seu últim post era pel naixement del seu fill, que ja ha complert, doncs 5 anyets).
I en fa 4 que va plegar la Sargantana I el veí de dalt. I amb això ja paro. Menys que això, jo ja trobo que són 4 dies i serien tants que la lista es faria interminable.
A mi m'agradaria fer un homenatge a una altra mena de bocaires. Uns blocaires que no han desaparegut, però que són una mica o un molt intermitents. I sempre és una alegria veure'ls tornar a fer un post, per poc sovint que sigui. Com ara en Jo rai!, l'Ada de A joc de Daus, En Ferran d'In varietate concordia, en Jordi Dorca, amb blogs diversos, la Montse de Des del meu mar, l'Assumpta, amb els seus blogs diversos també, sa lluna amb el Raconet de sa lluna, La Zel de l'Ara mateix, la Consol d'Hora Blava, en JpMerch de Encara estem així? en Barbollaire d'Un lloc per a nosaltres, la Montse de Fons d'armari, en Joan Gasull de Garbí 24 i la Rits del Vuitena, en Pere de la calle Arquímedes... la Caterina de No em diguis que és un somni i en Josep Manel, de Filant Prim i segur que un llarg etc... i que ara no em venen al cap.
I si m'ho miro bé, molts d'aquests blocaires pretesament desapareguts no estan desapareguts del tot, perquè els trobo en altres xarxes. El porquet és molt actiu a l'Instagram amb les seves meravelloses fotos de muntanya. La Yáiza i el Mompó no tant, però també els hi trobo. En Gasull també, amb les seves fotos de viatges (que van tan bé per copiar-li les sortides). Amb d'altres ens trobem a les manis, per exemple amb en Rafel de la Cerdanya des de can Fanga que no l'he posat a dalt però podria ser-hi, o amb la Consol o la Rits... amb d'altres compartim whtsapps o mails. Finalment, potser la millor conclusió és que sí, que sí que hi ha relacions duradores als blogs.
Quants records teniu els que porteu molts anys connectats.
ResponEliminaMoltíssims, llàstima que lletraferits com som els blocaires, no haguem trobat la manera de recollir-los. Seria ben interessant.
EliminaTota una metàfora aquesta foto de la porta, molt bona.
ResponEliminaÉs cert que aquests bloguers "intermitents" no estan pas desapareguts però sí que és veritat que els trobem a faltar, sobretot quan aquesta intermitència s'allarga massa.
A mi no em serveix que estiguin actius en alguna xarxa social, si al blog no els veiem la persona en qüestió pot continuar connectada amb nosaltres però el bloguer que era ha desaparegut. (i que consti que no ho critico, tothom he de tenir el dret de triar com, on i quan es connecta)
Estic totalment d'acord amb el que dius i potser en aquesta sensació "que el bloguer que era ha desaparegut", es basa tot el meu relat anterior.
EliminaPerquè encara que els trobi en alguna altra xarxa mai no és el mateix. La relació blocaire, no continua pas en altres xarxes, canvia totalment, es perd. Fins i tot en aquesta afirmació, també podria fer alguna excepció, sempre hi ha excepcions, però en realitat majoritariament és així. No és cap crítica, és una realitat. I a vegades sap greu perdre algunes persones.
també recordo i molt tots i totes els que cites ....com passa el temps! malauradament a part dels blogs no em moc gaire per la xarxa no tinc instagram ni res i a sobre per no tenir no uso ni tinc el watsaap famós ......
ResponEliminaEstava segura que te'n recordaries. Si no et mous gaire per la xarxa, tot això que t'estalvies de temps perdut, Elfree.
EliminaMolts dels blocaires que anomenes no els he pas conegut, alguns altres si...Com passa el temps! Per cert aquesta bonica escala si que em sona, suposo que d'un altre blog teu.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Segurament que la vaig posar al blog dels pobles, aquesta porta i escala.
EliminaPassa el temps volant, i tant! com que els blogs són una xarxa oberta i no pas cap grup tancat, sempre hi haurà gent que tu coneixies i jo no i també a l'inrevés. Bona tarda de diumenge i bona setmana.
Que gran aquest post. M'agrada molt aquest homenatge als i les blogaires que no hi són, però que hi són, que apareixen de tant en tant, treuen el cap i és una gran sorpresa. De la teva llista, alguns hi són més i jo no els donaria per desapareguts, encara que facin un post al mes només, això ja és una periodicitat. D'altres apareixen quan menys t'ho esperes. La vida ens porta per mil camins i cadascú té la seva història. I és clar que sí, es poden establir relacions duradores amb gent que abans dels blogs no coneixíem de res. Només cal posar-hi voluntat.
ResponEliminaJa veus, XeXu, fas unes propostes que tenen seqüeles i tot!!! Sóc conscient que m'he deixata molta gent, però és impossible ser exhaustiu, en aquestes coses.
EliminaSegur que hi ha relacions duradores, no en tinc cap dubte.
Suposo que dels blogs podríem dir-ne que són una fotografia de la persona que érem en un temps concret, durant uns anys potser; un temps que per a molts ha caducat perquè han canviat les inquietuds, el moment vital, la necessitat d'escriure i compartir tot allò que publicàvem... Potser de tant en tant fem un salt cap a un altre estadi que ens demana altres coses, altres maneres d'expressar-nos o bé de callar... Sí, continuem essent els mateixos de sempre quant a persones, però potser ens trobem a anys llum d'un temps que recordem amb nostàlgia, esborrant els mals moments i quedant-nos amb els bons (que per sort acostumen a guanyar per golejada...) De vegades podem sentir-nos incòmodes que la gent que ens llegeix pugui saber tant de nosaltres a través de la infinitat de sentiments que hem deixat al descobert a través de les lletres, i potser ens fa vergonya i tot... D'altres potser ens sentim massa buits, o el que diríem ens sembla massa allunyat de l'interès general per compartir-ho... O simplement, com em passa a mi, cada vegada tinc menys temps lliure i menys humor, entre la jornada laboral i la cura de persones que cada vegada són més grans i reclamen més atenció... No ho sé, Carme, em sembla que m'estic explicant fatal. El cert és que la petja que han deixat, que heu deixat algunes persones blocaires és un tresor que no oblidarem mai més, per anys que passin...
ResponEliminaT'expliques molt bé, Montse i crec que tens molta raó. Tots som nosaltres i les nostes circumstàncies, per descomptat. Però jo crec que malgrt el teu poc temps i a vegades la manca de ganes, tu ets dels que jo anomenava bloguers vocacionals (o tossuts) a l'altre post, que anem trobant la manera decontinuar amb el blog, adaptant-lo a les nostres possibilitats o circumstàncies actuals. La petja dels blogs sempre és mútua entre les persones que ens hem interrelacionat. I jo tampoc podria oblidar mai els blogs, encara que els deixés de mà mateix, cosa que de moment no em proposo pas,de cap manera.
EliminaI és clar que hi ha relacions duradores als blogs!! :-))
ResponEliminaJo sóc una sentimental i és molt difícil que m'oblidi de vosaltres... Amb tu hi penso sovint (i sempre per coses bones hehehe) a més, et veig per l'Instagram i més poquet pel Twitter, però també...
De totes formes, un blog és un blog... són recons molt especials... qui va inventar els blogs era, sens dubte, una gran persona.
Ja portem prou anys com per haver pogut comprovar algunes coses. I sí, sé del cert que hi ha relacions duradores. Tot i que, en molts casos (no pas en tots) la relació canvia o potser s'allunya una mica quan un deixa els blogs del tot i se'n desconnecta..
EliminaPer alguna raó, el post de l'aniversari del XeXu no surt, el llegiré a ca seu.
ResponEliminaPerò aquest post és preciós. És recordar molta gent, tenir presents molts moments. I si, penso completament d'acord amb tu, hi ha moltes xarxes i els lligams hi són.
Una abraçada!! i que ens continuem trobant a manis, o encara millor, a les celebracions per les fites aconseguides!
Quan ens trobem en una celebració serà genial, rits... no sé si ens hi trobarem, però com a mínim sabem segur que hi serem. Ens hio sabrem. Gràcies, bonica!
Elimina