Sobre la sorra

Una fotografia de Barbollaire

I aleshores, 
el cel va canviar de colors. 
I ens deia que no hi ha oblit, 
ni distància que ens separi.

Sobre la sorra de l'ànima
les petjades com tresors
s'hi mantenen perennes. 

Recerca plàcida, passa a passa, 
d'un lloc encara desconegut, de trobada.

Comentaris

  1. El lloc de la foto, a priori, em sembla un magnífic lloc de trobada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs tens tota la raó, li haurem de preguntar al Barbo on és...

      Elimina
  2. L'aigua s'arremolina al costat de les petjades mirant de no esborrar-les...Petjades que van i s'endinsen mar enllà, per buscar un castell de recer sobre les onades...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sembla que les eviti, per no desfer-les...

      Elimina
  3. El lloc és Aiguablava, Begur.
    I m'encanta com li dones la volta al meu escrit i li trobes la cara amable, dolça, positiva.

    Gracies nineta.
    Petonets dolços :-)***********

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un lloc preciós i més ara a l'hivern. L'últim cop que vaig anar a Aiguablava a l'estiu, ja fa temps, vam tornar a marxar per on havíem vingut sense baixar del cotxe. No hi cabia ni una agulla, ni el cotxe, ni nosaltres... he, he, he... ara quan veig aquesta foto, síque m'hi quedaria. Un bon lloc de trobada, sense cap dubte!

      No sé si dir-te que m'agrada mirar les coses d'una manera positiva o és que va com va i quan surt així, surt així... vull dir que sempre hi ha moments de tot, però que m'alegro que t'agradi com segueixo el fil del teu poema.

      Gràcies a tu, poeta, per la inspiració manllevada. Una abraçada.

      Elimina
  4. Sort n'hi d'aquestes petjades a l'ànima! És aquell tòpic de pel·lícula que tan m'agrada de "Sempre ens quedarà París". Una mica vols dir això, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet vull dir això, però no només això. Jo ho veig com una mica més obert. La vida és molt ampla i molt llarga. Si tot queda en les petjades a l'ànima és com una satisfacció i una felicitat de la vida viscuda, sí, com de "sempre ens quedarà París", però no se sap mai què pot passar i els retrobaments també són possibles. Com si les dues opcions fossin vàlides i bones, i en qualsevol cas les visquéssim amb felicitat.






      Elimina
  5. A mi també em passa això que dius en el teu poema. Per cert, acabo de tenir la idea d'un tercer haiku per la meva entrada d'ahir, gràcies a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dius dues coses i les dues són un regal. Les coincidències són un regal, les inspuracions mútues, també. Gràcies, Helena!

      Elimina
  6. Excelente foto de Barbollaire. Unas huellas en la arena llegan hasta el agua y serán borradas por el movimiento continuo de las olas. Gracias Carme.
    P.D. permiso para dejar en homenaje a Stephen Hawking una de sus frases con la que me identifico, gracias y perdón.

    "La próxima vez que hablen con alguien que niegue la existencia del cambio climático, díganle que haga un viaje a Venus. Yo me haré cargo de los gastos"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bienvenido tu homenaje a Stephen Hawking, un honor que lo hayas dejado aquí. Ja, ja, ja... muy graciosa esta frase. Gracias!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars