Hivern

Fotografia feta ja fa uns anyets a Bordeus

Imagino un futur 
de pas decidit i paraigües vermell.
A mig camí, entre feliç i nostàlgic.
Per construir-lo,
per fer-lo realitat.
El vull.
I a dins de mi
el pas es fa vacil·lant
(no, no, no, no és això)
i el paraigües perd color
(casumdena!).
Torno a començar:
Imagino un futur
de pas decidit i paraigües vermell.
Feliç i brillant, per construir-lo.

Comentaris

  1. La realitat insisteix a demostrar-nos que imaginar allò que volem no és suficient per aconseguir-ho, però també és ben real que sense imaginar-ho primer segur que no aconseguirem mai res. Desitjar un futur millor és el primer pas per començar a fer allò que cal per assolir-lo.

    I, com que les coses no estan per rebutjar qualsevol ajuda en aquest sentit (fins i tot la més màgica), avui és una diada molt adient per expressar aquests desitjos. Bon dia de Reis a tothom!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Mc! Si no sabem com ha de ser una casa, un objecte, una vida, no podem començar a construir-lo, primer hem de saber com voldríem que fos.

      A veure... què poden fer aquests Mags d'Orient per a nosaltres...
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Imaginar i desitjar està a les mans de tothom, aconseguir-ho ja no depèn només de nosaltres. He, he, he... m'has tret un somriure amb les teves rectificacions!.

    La foto és molt bonica, nina.

    Aferradetes i bons Reis!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que a vegades nosaltes mateixos ens boicotegem, he, he, he... i comencem a abaratir els somnis. Però és cert que no pas tot, ni de bon tros, depèn de nosaltres.

      Moltes gràcies, bonica.
      Aferradetes!

      Elimina
  3. Vamos muy tocados de tiempo, pero no hay que perder nunca la esperanza

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, anem justos de temps... per això no podem despistar-nos ni una mica.

      Elimina
  4. Toca persistir i insistir-hi, no val deixar-ho córrer !.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Constància i perseverància! No val deixar-ho córrer!
      Salut, Artur!

      Elimina
  5. Sembla que l'aigua, tímidament, ens visita.
    L'esperm amb paraigues vermells, grocs, negres, verdes, marrons o blaus. I amb tots els estampats possibles.

    ResponElimina
  6. Alcen els arbres nus
    els dits de les seves branques al cel,
    per avisar a la resta del món
    que estàs arribant.
    Amagada sota un paraigües d
    els mateix color que el abric,
    camines lentament
    per apropar-te al futur.
    T’imagino xopa del costat contrari
    d’on dus el paraigües,
    i les sabates molles
    per l’aigua del terra.
    Camines pensant, o...
    sense pensar,
    perquè el camí te’l saps tant dins
    que no cal fixar la direcció
    del pensament.
    És l’hivern,
    fa fred i estranyament plou,
    però en el teu cor ja floreix
    de nou la primavera,
    una primavera que no marxarà mai,
    perquè saps on vas
    i que hi trobaràs...

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperaria algun ruixat
      que sadollés la tera,
      sense cap paraigües.
      I amarada de pluja,
      cabells regalimant
      somriuria endins
      sentint el xip xap
      dels meus peus xops
      xipollejant, com un infant.

      Elimina
    2. Llegeixo les teves paraules
      i em retorna aquella infantesa
      que creia tan lluny,
      amb un imatge calcada dels teus mots.
      On encara el terra era de terra
      i no de ciment o asfalt com ara,
      també la pluja era pluja
      i no el plugim que cau en aquest temps.
      Llavors l’aigua era part del nostre cos,
      dels nostres jocs, de la nova vida
      que la terra agraïda feia bombolles
      com glopades d’oxigen
      que els peixos deixaven
      escapar en treure el cap pel riu,
      rient-se de nosaltres
      per ser maldestres amb el sedal.
      La mare no estava tant contenta
      amb la nostra estampa
      però la seva cara es desfeia
      en veure la felicitat
      en els nostres infantils rostres
      després d’acabar de viure
      aquella magnífica experiència.
      Torno a l’avui i sense voler els ulls
      estant de nou humits,
      però ara la pluja és salobre
      i no ha caigut del cel.

      qui sap si...

      Elimina
  7. Voler no és sempre poder, però ens hi acosta. El paraigües, ben vermell i decidit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, maldem i fem el que podem per acostar-nos als nostes objectius. El paraigües vermell i la noia tan vermella, em va semblar un bon símbol.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars