Esbós de mi



Seguint la Mònica:

Intent fallit o primer pas. 
Un vers perdut o bé un camí. 
L'esbós d'avui pot ser 
obra en procés, 
sempre imperfecta, 
revisable, 
en tot moment millorable. 

 Som en el camí 
 que va de nosaltres mateixos 
a nosaltres mateixos. 
Llarg o curt, 
no n'hi ha d'altre. 
 Soc l'esbós de mi, 
 que els anys acaben.

Comentaris

  1. És molt original, aquest poema, i parla de tu a través de l'art, crec que es tracta de més d'un esbós, sorprèn i convenç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena. A vegades "seguir" poemes és ben interessant i creatiu, perquè ens fan escriure coses que segurament no escriuríem d'iniciativa pròpia. Pouar idees dels altres sempre va bé.

      Elimina
  2. Carme, he llegit el teu poema i el de la Mònica.
    Tots dos amb un punt de vista una mica diferent del camí que fem per arribar al lloc que voldríem. Hi hauria una altra opció, també. La que tenen o perceben els altres del lloc on has arribat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, a vegades tenim percepcions diferents, els altres i nosaltres mateixos. Estaria bé aquest altre punt de vista. Però potser serien tants com persones ens coneixen...

      Elimina
  3. Seria un llarg esbós tot el camí, perquè saps prou bé que n'anem fent traços cada dia, sense donar-lo mai per enllestit, encara que ens ho sembli. Que el teu esbós doni pas a una obra mestra, que jo no podré contemplar, però poso fe que així serà, per tal com et considero. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai no s'acaba del tot, aquest projecte de nosaltres mateixos. Tens molta raó. Moltíssimes gràcies per les teves paraules, Olga. Tenen un valor immens per a mi. Una abraçada ben forta.

      Elimina
  4. Estàs practicant per fer dibuixos en 3D? M'agrada molt aquesta ploma dibuixada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, 3D, no ho sé, és un dibuix fet amb retolador negre, simplement. Les plomes sempre són boniques, fins i tot dibuixades. Gràcies, XeXu.

      Elimina
  5. Un mateix es pot fer l' esbós a mida, de manera que quan sigui un esser acabat, sigui l'admiració dels altres i sobretot la pròpia felicitat, perquè l'hem somniat i el somni s'ha fet realitat!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo que tothom sapigués i pogués somiar-se i construir-se en positiu i en felicitat. Hi ha tanta gent que no pot o que nomen sap. La prova és que de persones que són l'admiració dels altres n'hi ha ben poques. Però no hem de defallir dels nostres millors somnis, ja que és l'única manera de fer-los realitat.

      Elimina
  6. En realitat tots en som un esbós, no ets tu només. Però caminem tan bé com sabem o podem, i el camí s'ho val.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, fem el que podem... i ens "acabem" tan bé com sabem...

      Elimina
  7. Un post d'aquells que són per llegir i rellegir, versos que diuen moltes coses.
    El dibuix m'ha agradat molt.
    Felicitats també per a la Mònica.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que et diguin coses... a vegades amb els anys, ens pensem que ja hauríem d'estar "acabats" i no... en construcció (o destrucció) permanent.
      Gràcies i bon vespre, Pere.

      Elimina
  8. M'agafo a tot el poema. I, d'una manera molt especial, als dos darrers versos. M'hi aferro. Com a un esbós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens acompanyem així, agafant-nos als versos els uns dels altres. Un aferrament poètic! Gràcies, Jordi!

      Elimina
  9. M'agrada molt el final del poema, que és -per a mi- una sàvia manera d'entendre l'edat i la consciència.
    Em disculpo per no escriure-us gens. Llegeixo, sí, i em faig pòsit del que em cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Montse! Benvinguda sempre, jo també vaig llegint més que no pas escric...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars