La torre més alta



No em mulla el mar
ni em bressolen onades.
Però veig el blau,
la marinada em canta
i espurnejo de sal.

Miro de lluny
el mar i l'ametller.
I sé l'amor
florint a cada branca,
desfent-se, ran d'escuma.

Comentaris

  1. Un poema acolorit i aromàtic. La torre té bona vista, i tu ens la fas arribar amb les teves paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirar des d'un lloc enlairat sempre dona un punt de vista privilegiat...

      Elimina
  2. Sobretot la segona tanka, Carme, la trobo bellíssima! I l'aquarel·la també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Montse... l'he modificat una mica, perquè l'últim vers tot i que respectava la mètrica, perdia el ritme...

      Elimina
  3. Jo també. La segona, Carme. Ja torno. I l'aquarel·la, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi! Contenta que tornis...

      Elimina
  4. Si et passa tot això que dius en aquests bonics versos, què més pots demanar una freda tarda d'hivern?
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  5. La primera part, m'hi sento tan identificada... Aquest el recordaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro molt, Helena, és bonic compartir sentiments.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars