Relats conjunts de febrer:


- Després de tant temps que fa que ens parlem,  em sembla que ja seria hora que ens coneguéssim en persona.
- Preferiria esperar una mica més.
- Però per què?  Tens algun problema?
- No, no, jo de problema no en tinc cap, i tu?
- Jo?  Però si ets tu que ho allargues tot,  jo estic ben disposada  a conèixer-te i a tirar endavant el que calgui.
- Donc va,  que sigui  el que hagi de ser... on vols que quedem?
- A  vegades em fas por amb aquestes expressions...  quedem a l'arbre recargolat,  que ens farà de banc per a seure.
- D'acord,   quan?  
- Aquest vespre mateix?  O demà?
- Avui, avui, vinga va! T'hauria de dir una cosa però ja te la diré en persona.
-  D'acord ja me la diràs.


- Ooooooh!  Podies avisar, no?
- Ja em feia por, ja...  però tenia l'esperança que  fóssim del mateix país.  
- Doncs no ho som, jo sóc de l'Atlàntida i tu de Liliput...  quin desastre!
- Bé diuen que l'amor no té fronteres...
- Fronteres potser no, però mides, sí! 

Comentaris

  1. Les relacions virtuals poden tenir molts inconvenients, però almenys les diferències físiques no en són un. Està clar que, en aquest cas, la mida sí que importa. :-D

    Tot i saber-me greu pels dos protagonistes, el teu relat m'ha fet riure. Ben trobat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Mc, va ser el primer efecte que em va fer aquest dibuix: aquest senyor sembla del país de Liliput.
      I vaig tirar cap aquí.

      Elimina
  2. Mal començament si els guien per les mides !....heheheh
    Divertit relat i amb el "Pi recargolat" de col·laborador especial ! :D
    Salut !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que deu tenir la mida d'un nen d'un any, en comparació amb ella...

      Salut, Artur!

      Elimina
  3. Dona, són els homes que eviten xerrar de mides... mai entès el perquè.😅

    Què bons!. El teu relat i el d'en Mac m'han fet riure una bona estona, gens malament per ser dilluns.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas em sembla que també era ell que no volia parlar-ne... he, he, he...

      Gràcies, bonica! Aferradetes.

      Elimina
  4. A l'Ann i al King Kong no els va anar gaire bé, però el cinema ens va proporcionar unes imatges molt romàntiques de l'enamorament entre diferents espècies i de mides molt diferents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades s'ha de ser pràctic... he, he,he... i jo no hauria pas volgut ser en el lloc de l'Ann a la mà del King Kong...

      Elimina
  5. Un relat molt divertit, ja va bé que posem una mica d'humor a la nostra vida, tal com està tot...
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
  6. Vamos a dejar lo del tamaño que luego...

    Salud

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi ha coses que no podem controlar... el tamany n'és una...

      Salut, Erik!

      Elimina
  7. La poesia també té mides petites i això no la fa menys important.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, esclar que no.
      El problema no és ser petit o gran, sinó ser un de cada manera...

      Elimina
  8. Qüestió de perspectives: ella és normal, ell és el gegant del pi. I el vent entre les branques sonava com una rialleta... :)

    Un relat molt divertit :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars