Relats conjunts de gener: La fumadora

Elin Danielson-Gambogi, 1890, Avslutad frukost

Me la vaig quedar mirant i tota la fascinació que m'havia produït aquesta dona el primer dia que la vaig conèixer, aquell desig d'aprofundir o de saber, aquell desig d'apropament i de confiança, es va anar dissolvent poc  a poc en una sola observació,  amb una sola, encara que llarga, mirada. 

A cada bufada de fum, mentre s'escapava i es desfeia  el núvol, se m'escapava i es desfeia la meva admiració.  No només era pel fum, esclar,  tot i que fumar dins del menjador i empudegar a tothom amb el seu fum, no em semblava gens correcte,  no era pas només això,  era sobretot, la seva indiferència.  No havia pensat mai abans quanta indiferència pot haver-hi sota un posat de placidesa i de serenitat.  I a mi, que admiro i adoro la serenitat en les persones, se'm va glaçar el cor quan vaig veure aquella fredor amb la que havia tractat, aquell matí d'hivern a la seva filleta  que tot just tenia més son que no pas gana i no se'n sortia amb l'esmorzar.  I al seu home que  volia ajudar la petita.  

Ens vam quedar soles a la taula i no em va dirigir, a mi tampoc cap paraula. Em vaig aixecar, vaig preparar-li un esmorzar perquè la nena se l'endugués a l'escola i vaig marxar d'aquella casa,  segurament per a no tornar-hi mai més.  Simplement li vaig dir adéu Sira,  torno a casa meva.  Adéu va dir ella sense estranyar-se'n gens.

Comentaris

  1. Encara que el posat pot ser similar, la serenitat no és sinònim d'indiferència i si no t'importa ningú dels que tens al costat, potser et mereixes que tu deixis d'importar-los a ells.

    No sé si el teu relat anava ben bé per aquí, però això és el que a mi m'ha fet pensar. Hi ha força gent que dissimula fent passar per una aparent tranquil·litat el que, de fet, és una falta total d'empatia amb els altres.

    Bon cap de setmana, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el relat anava per aquí. I per descomptat que la serenitat no és sinònim d'indiferència, no tan sols s'hi assembla gaire o gens. Però sí que a vegades s'amaguen l'una dins de l'altra.

      L'empatia és una cosa delicada... No tothom en té i no estic gaire segura si es pot triar el fet de tenir-ne o no.

      Bon cap de setmana, Mc!

      Elimina
  2. Almenys et va respondre.😅
    La fredor és símptoma de manca d'empatia. Tot i que he de dir, que em sembla que la seva realitat era molt lluny d'allà.

    Molt bon relat, nina.
    Aferradetes, ben fresquetes avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, l'expressió de la fumadora sembla dir-nos que està molt lluny...

      Gràcies, Paula.

      Aferradetes gelades, per aquí, aquest matí hi havia una bona gebrada arreu, per aquests boscos.

      Elimina
  3. Es difícil treure conclusions, amb una simple mirada, sense interactuar no coneixerem els perquès de las coses. Potser va dir adéu massa aviat i la que necessita la seva ajuda, sigui la fumadora.... o no ! i també m'hauré equivocat ;)
    Ens fas pensar, amb el teu relat ! . Molt bé !! Salut .

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he sabut fer implícit el context que jo imaginava: que la convidada que se'n va, estava allà convivint uns dies amb la fumadora i la seva família. Vull dir que aquesta mirada i aquesta escena no imaginava que fos l'única.

      Em fas pensar que segurament tens raó i que la fumadora necessitava ajuda, però no tothom és capaç de donar-la, sobretot quan empatitzes amb les víctimes de qui necessita ajuda més que no pas amb qui la necessita.

      Ens fem pensar d'anada i tornada, Artur! Moltes gràcies i bon cap de setmana.

      Elimina
  4. Demasiado perdida en el humo.

    Salud

    ResponElimina
  5. El sol fet de fumar em desperta males vibracions. No suporto algú fumant al meu costat.

    ResponElimina
  6. No fa gaire que vaig have de marxar de casa d'un familiar. En ple hivern i amb tot tancat no parava de fumar. Ell estava a casa seva i hi tenia dret. Jo també vaig tenir dret de marxar, com tu: amb un adeu... que no és per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, tenies tot el dret a marxar i trobo que vas fer bé. A part que és molt molest, també ens hi va la salut. Jo a vegades no he estat tant decidida com la meva protagonista i he aguantat massa fum. Cada vegada l'aguanto menys, per això.

      Elimina
  7. Caram, què dura aquesta Sira. Segurament li deu haver passat alguna cosa per estar tan tancada i barallada amb el món que tot li és igual. Què deu ser?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, algun motiu deu tenir... res no és per casualitat.

      Elimina
  8. Jo si tingués algú a casa que fumés així, també marxaria...Millor gelar-me que intoxicar-me!
    Jo no li veig posat de serenor, més aviat de tant se m'endona tot plegat!
    Petonets Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, això, que sembla que tens raó, amb e tans se me'n dona...
      Petonets.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars