Ivars d'Urgell


Les heures cobreixen el temps
i ja no podem reconèixer les hores viscudes.
Els arbres fan una barrera, mig transparent
mig invisible, que ens deixa quiets,
sempre a la mateixa banda.

Vindrà demà
i els peus encara toquen a terra
i amb un pas darrere l'altre
construirem un present viscut
i un futur incert, però esperançat.

Comentaris

  1. El temps és misteriós. Fa calfred a vegades recordar temps tan llunyans que encara que els haguem viscut gairebé no recordem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment fa vertigen, adonar-se que recordem molt poc o gens allò que hem viscut. I és curiós com algun cop, al final recuperes un record d'infantesa oblidat.

      Elimina
  2. Per molt que vulguem, no podem anar enrere, hem de seguir endavant... tot i no tenir ben clar el futur. Passa a passa.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, no podem pas triar, endavant o endavant, no hi ha cap altra possibilitat, bé sí, la de quedar-nos pel camí, però aquesta no depèn gaire o gens de nosaltres.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. No se quizás será el día, pero esperanzado...

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé, Erik! me n'alegro molt i comparteixo ambtu l'esperança.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. Sempre passos endevant, com diuen, endarrera ni per agafar embranzida!
    L 'esperança, sempre l'hem de tenir present, és el motor que ens fa tirar endavant!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  5. Com el color verd, Carme, el color de l'esperança no l'hem de perdre mai.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars