Relats conjunts d'octubre: L'últim viatge del temerari

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Saber baixar les veles a temps,
saber abandonar tota lluita, tota activitat
i deixar-se portar ...
dintre la bellesa dels colors del capvespre,
per sobre del mar calmat que l'emmiralla.
El Temerari,  mai no ha temut  cap naufragi ni tampoc la mort
mentre guerrejava ferotgement sense saber ni per què.
Ara, tampoc tem aquesta mort anunciada.
Ha viscut el seu temps i l'ha esgotat ple i sadoll de tantes gestes.
El final, és quasi com un alliberament: el no res, la pau, la calma.

Comentaris

  1. Si has sabut fer la feina quan tocava fer-la, també està bé saber deixar-la de fer quan ja no toca. Res pot durar per sempre i ser-ne conscients ens facilita la vida i, efectivament, ens allibera.

    Un text molt emotiu, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mc!

      Això ens toca aprendre a tots, un dia o altre ens arribarà tot plegat, primer anar deixant les feines i després el final, alliberador també, esclar que sí.

      Elimina
  2. Tots heu fet uns bons relats d'aquest quadre, a mi només m'agraden els colors que té i la calma que transmet, però no m'inspira gens. Em deixo portar per les vostres paraules.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té uns colors preciosos, això no se li pot negar i transmet sensacions boniques... les històries que puguin sortir ja són una altra cosa, a vegades surten i a vegades no... però coneixent-te, estic segura que al final sortirà.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. Cadascú té el seu temps per fer o no fer,.... desprès , el "no res" , com bé dius i ja no hi ha temps per a res més !.
    Molt bona aportació, Carme !! .
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprofitar mentre tinguem un temps una mica nostre... després el repòs...

      Gràcies, Artur! Salut!

      Elimina
  4. Yo me he parado quizás mas en la técnica cuando simplemente hay que mirar la obra.

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cadascú es fixa amb allò que li crida més l'atenció. Cap problema... a tu la tècnica t'agrada i a mi és que la tècnica em queda molt lluny, NO en tinc ni idea i per això faig dibuixos molt simples.

      Salut!

      Elimina
  5. M'ha recordat el vaixell tan antic que hi ha al port de Barcelona...Quina posta de sol tan especial, mirar-la des del vaixell seria molt "guai".
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una pintura preciosa. Té uns colors que enamoren. Veire aquestes postes de sol, des d'algun lloc bonic, crec que s'assembla molt a la felicitat.

      Una abraçada, M Roser!

      Elimina
  6. El temerari. Un bon nom per a un vaixell legendari.

    ResponElimina
  7. Molt bo. Retirar-se a temps també cal saber fer-ho.

    ResponElimina
  8. Jo crec que si ets artista mai pots deixar de ser-ho, per gran que et facis, o encara que perdis talent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, a vegades les persones deixem de fer alguna cosa, (ja sigui de cop a de mica en mica) sense saber ben bé per què. Fanla d'inspirció, de ganes o poca motivació, ves a saber!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars