Vermell de records


A la Laura li agradaven les portes.  En fotografiava  a dotzenes i en dibuixava també una bona colla. A vegades li agradaven per la fusta vella i gastada,  a vegades per la forma del portal, a vegades pels colors de tot plegat. Sovint pensava que quan penjava aquestes portes, per a ella anònimes, a les xarxes,  algú  les podia reconèixer. I aleshores la porta deixava de ser anònima i en obrir-la tenia tota una història al darrere, real o inventada.

Un dia,  una persona,  va reconèixer  una de les seves portes.  Era, va dir, la porta de la casa dels seus avis, on anava quan era petit. I just a partir  d'aquell moment,  la seva porta es va omplir de records.  El de menys era que aquests records fossin explicats i compartits.  No, no ho van ser,  aquell  senyor, ja gran, es va limitar a explicar que aquella porta el duia directament a la seva infància i a les visites que ell i els seus pares feien als seus avis.  

Això era tot, però aquella porta ja tenia una bona història.


Comentaris

  1. Va resultar ser una porta confident per a ell , amb qui compartir records !.
    Salut !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la Laura li va encendre el llumet dels records o li va obrir la porta dels records... Salut, Artur!

      Elimina
  2. Una porta que es va obrir per conduir-lo fins a records de la infància amb les visites als avis, per ell es va obrir la porta del seu cor.

    Una història molt tendra amb una porta molt ben dibuixada.
    Soc la Núria, que ja torno a sortir com a anònima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Núria! les portes sempre tenen encant, i si són antigues encara més. I les xarxes, a vegades, tenen màgia.

      Una abraçada gens anònima...

      Elimina
  3. Una porta que va encendre el seu cor, obrint tot un món de records.

    Com a la Laura, m'agraden les portes velles i amb històries.😉

    Aferradetes dolcetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que reconèixer una cosa pròpia a les xarxes, posada per algú altre deu fer la seva impressió o il·lusió o moltes coses més, depenent de cada persona.

      Tot plegat té una certa màgia. A mi també m'agraden les portes, com a tu, he,he, he...

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  4. Al final cada puerta esconde su historia, lo único, abrirla para descubrir que...

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a vegades, sense obrir-les, també tenen història!
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Sí, sí, he, he, he... en aquest cas una madalena de fusta.

      Elimina
  6. Les olors ens porten records i en aquest cas també la porta porta records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qualsevol cosa pot portar-nos records... l'altre dia vaig llegir un petit poema de l'Emily Dickinson que diu:
      Però no són
      tot els fets
      somnis
      tan aviat com els
      hem deixat enrere?

      Jo afegiria que sovint els somnis, els records i els fets es confonen i es barregen els uns amb els altres.

      Elimina
  7. Doncs sí, una porta tancada ens pot semblar maca, la podem fotografiar i ens podem imaginar què hi ha dins. Muntar-nos pel·lícules és un bon exercici per la ment. Però si algú ens ve a explicar la història real d'aquella porta, tot plegat pren un altre sentit molt diferent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sempre pensava que un dia això em podia passar i em va passar a l'Instagram, amb una porta modernista de Molins de Rei. Tot de cop sembla que ho vegis tot diferent, la porta i la teva manera de veure-la.

      Elimina
  8. Jo també tinc alguna porta que em que em dur recorts, soretot la de la casa de pagès dels àvis....Segur que en tenia tot un feix d'històries guardades!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser totes les portes en guarden, cada porta les guarda per a qui l'ha travessat tantes vegades...

      Bona nit, M Roser!

      Elimina
  9. Em tanca el cor
    una porta aferrissada
    Es feta de por
    i absència.
    De paraules
    i petons oblidats.
    Però tinc una casa
    en un poble antic, amb un riu
    que hi passa dues vedades,
    fitxa't si n'és de bonic.
    que té una porta tancada.
    Un forrellat, i una clau grossa
    en preserven la integritat.
    La fusta la va serrar
    el fuster més vell de la família,
    el ferrer en va fer el tancat.
    I dins es va quedar
    la història que mai s'ha acabat.
    La porta, cada any més vella,
    s'ha d'anar arreglant.
    Queda dins l'aire impregnat
    ara de pols i humitat,
    però abans,
    era plena d'humanitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada porta, com cada poema, amaga mil secrets i mil records.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars