Els rams més petits

Eres tan petitona que cabies dins d'un mocador.

I passejàvem i passejàvem  i ja t'agradaven les flors.

En recollíem unes quantes, petites i salvatges: pixallits, campanetes o boixacs,  a la vora dels camins.

I també algunes herbes que ens semblaven boniques.

Eren estones de passeig limitades pel confinament.  

Eren estones de tresors petits i valuosos. 

Tu i jo, la teva alegria, la teva curiositat,  el teu repòs, el teu son, a  vegades.

Tu i jo i les teves primeres imatges del món.



Comentaris

  1. Els rams més petits... els tresors més grans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes passejades, les vaig gaudir infinitament i les recordaré sempre. Aquí tinc els dibuixos per recordar-les.

      Elimina
  2. Saber valorar les petites coses, els petits instants.
    A mi m'agraden les flors petites i salvatges, com si en elles hi anés tot el que sóc.

    Aferradetes de dilluns, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre dic, que les petites coses, mai no són tan petites com semblen o com diem, si les valorem tant. Les flors i les herbes, ami també m'agraden molt. Em porten a les meves arrels, a la infantesa, a tantes coses! M'agrada la teva expressió "com si en elles hi hagués tot el que soc" . Sí, ben bé això!

      Aquestes passejades, aquestes flors i aquests rams, per a mi representen molt, el lligam i l'estimació d'una àvia i d'una nena petita.

      Aferradetes, dolces, bonica!

      Elimina
  3. En llegir el bell poema que explica aquestes aquarel·les tan entranyables ja he imaginat que la teva neta hi tenia alguna cosa a veure. Pel comentari que li fas a la Paula he comprovat que no anava errat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no vas gens errrat.

      A vegades, hi ha moments, dels quals no som prou conscients que són irrepetibles. Potser perquè els repetim cada dia. Cada dia esperava la passejada amb il·lusió i em semblava que aquests mesos que va durar serien eterns, però evidentment no ho van ser. I ara la Joana ja va a l'escola, ja no la puc portar a coll, ni amb mocador, no crec que s'ho passés gaire bé amb les mateixes passejades de quan era petitona i tot de cop, al veure aquests dibuixos, vaig ser conscient d'una època, d'uns moments, d'un cert tipus de lligam que ja ha canviat i que per a mi va ser molt intens i molt feliç. I encara que sàpiga greu dir-ho, va ser a causa de la Covid (alguna cosa havia de tenir de positiu).

      Elimina
  4. Uns rams preciosos, que tenen molt de mèrit, perquè són de flors silvestres, collides a la vora del camí, per unes mans innocents...Flors humils, però que ens alegren el camí i la vida!
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les floretes sempre alegren, i potser em va sorprendre que a una nena tan petitona, de mesos, també li cridessin tant l'atenció.

      Bon dia M Roser!

      Elimina
  5. Aquestes passejades les portaràs sempre amb tu, són aquests petits records que ens acompanyen i, sumant-los tots, es fan grans i ens eixamplen el cor d'alegria i felicitat.
    Ho has expressat molt bé Carme, una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són un bon record, em van endolcir el confinament.

      Moltes gràcies, Núria. Una abraçada.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars