Ciclamen


Perdura un bon dia vermell i silenciós davant de la porta,
les branques assenyalen un vent canviant,  suau a estones
amb sacsejades intermitens i més fortes.
M'ho miro tot des de la protecció d'un interior calmat.
Qui em pot tornar la meva mirada 
i fer que torni a ser,  com abans,
vermella de pètals i arrauxada de vent?

Comentaris

  1. La meva vida d'ara tampoc té res a veure amb la felicitat de la infantesa... però on n'hi ha hagut sempre en queda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps és molt potent, destruint, però és veritat algua cosa queda...

      Elimina
  2. Pel que veig, seguim "connectades". 😉
    Tornar a ser com abans, diria que gairebé impossible.

    Què bons van i què macos són aquests ciclàmens!.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La connexió amb tu és una connexió bonica i afortunada, una cosa positiva per la nostra quotidianitat.

      Mai, res, ni ningú és com abans, ja tens rao, ja!
      Però a vegades s'enyora aquella manera de mirar més brillant i menys contaminada.

      Han revifat, aquests ciclamens i estan preciosos, com mai.

      Aferradetes, Paula!

      Elimina
  3. El ciclamen ha fet la millor flor: la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valia la pena d'aprofitar-la, tanta poesia en vermell...

      Elimina
  4. Si que es ufanós aquest ciclàmen...Jo avui he arrencat els últims que ja feien una mica de pena, però han florit tot l'hivern.
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest tal com el veus, és el resultat d'haver arrencat el de l'any passat i haver deixat les llavors caigudes al test. Va començara treure fulles
      a finals d'estiu, va començar a florir al novembre i mira'l encara com està. No n'havia tingut mai cap de tant bonic. Si el secret és el rec, et diré el que hem fet: poca aigua, però sovint, a l'hivern, cada tres dies.

      Elimina
  5. Penso que et queda molt d'aquella mirada del passat perque encara has sabut apreciar l'hermosura d'aquest ciclamen, i potser no tardaras massa a dibuixar-lo... I si ara no tens aquella "rauxada de vent", potser és perque ara toca tenir-la pausada i gaudint-la des d'aquest "vent suau" tan agradable...
    Amb el 7 al davant ja tot és diferent...😊
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb el 7 al davant moltes coses són diferents, Montse, tens tota la raó. I mentre puguem compartir-ho sempre serà més lleuger. Malgrat tot, fem el que podem per mantenir una mirada viva, atenta i curiosa.
      Miraré que m'agradi cada dia més aquesta altra mirada una mica més pausada i una mica més descreguda de tot plegat. És la que tinc, de moment.

      Una abraçada molt forta, bonica!

      Elimina
  6. Tinc una debilitat especial pels ciclàmens (recorde amb emoció la primera volta que en vaig veure un, silvestre i balearic, a la Serra Tramuntana), i són també part important al nostre pati, on fan com tu dius: després de reposar una temporada, sempre rebroten quan arriba el seu moment, i a més en van creixent nous de les llavors que fan.

    Potser només és una forma de resignar-me, però vull creure que la nostra forma de mirar és, ni més ni menys, la que pertoca a cada temps i situació, i que mirar l'ara amb els meus ulls d'ahir seria com a mínim estrany i bastant desconcertant. Al remat, el ciclamen també es pren el seu temps de descans abans de tornar a florir; i eixes flors, que no miren cap a amunt com fan la majoria si no cap a on millor els sembla...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són una meravella. Jo no n'he vist mai cap de silvestre, m'encantaria!
      I precisament m'agrada molt que les flors mirin cadascuna cap a on millor li sembla.

      Segur que tens raó que a cada moment ens toca el que ens toca. I segur que totes aquelles coses (moltes) que hem considerat un guany per l'aprenentatge, per l'edat, tenen també alguna conseqüència en forma de diferències en la nostra mirada o en les nostres maneres de veure.

      Moltes gràcies, Pep!

      Elimina
  7. Carme, jo no sé si ho canviaria, eh? Costa molt d'arribar a un interior calmat.
    Veig que, enmig d'aquest bosc on vius, les plantes hi estan molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no ho canviaria pas, Teresa. Tens raó. Més aviat ho voldria tot... he, he,he...

      En aquest porxo hi estan molt bé, protegides de sobre i amb una estona de sol de matí, fins a migdia, però no excessiu. A ple estiu es fan totes plegades com una veritable selva, encara que sigui una selva en torretes.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars