Arbre dels desitjos


En diferents llocs i diferents ciutats d'aquell país,  s'hi posaven en un temps determinat de l'any,  els arbres dels desitjos. Es tractava que tothom escrigués el seu desig, el pengés a l'arbre, tot  aprofitant  el temps de les il·lusions i es pensessin que així els desitjos es complirien.  Però,  malgrat la bellesa dels llocs  i la calidesa de les llums,  els desitjos gairebé mai no es complien.  

Una vegada, quan ja la vida s'havia tornat insostenible, quan la represió  i l'expoli constant dels ocupants mantinguda anys i segles,  es reforçava dia a dia,  només hi havia a la ment de les persones un sol desig.  

Quan tothom  va escriure'l  igual, amb les seves velles i belles nou lletres i tothom va caminar en la mateixa direcció, aquell desig es va complir.  




Comentaris

  1. És així mateix, perquè un desig col·lectiu es compleixi el primer que cal és que sigui ben unànime. Cal convèncer als que no estan convençuts si volem assolir la llibertat (nou velles i belles lletres) i, tal com ho veig jo, això no es pot aconseguir ni amb insults als 'mals catalans' ni amb els discursos grandiloqüents dels polítics que resulten només mentides com acabem de tornar a comprovar fa quatre dies. 

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni els polítics ni la gent, ara mateix, estem per la feina. Quina llàstima haver malgastat aquell ambient i aquella seguretat que hi havia, que anàvem tots a una.

      Ara som una majoria que no serveix per a res més que per anar enrere com els crancs. Així, ja et dic jo que no només no convencerem a ningú més, sinó que farem que alguns convençuts d’aquests d'última hora se'n cansin i ens engeguin.

      A veure si espavilem.

      Elimina
  2. Espero que aquest dia arribi, on tothom desitgi el mateix... perquè d'això es tracta, de remar tots a una.

    Aferradetes lliures, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada vegada tot sembla més difícil o més impossible. Però hi ha d'haver una manera, sí per remar tots a una.

      Aferradetes , bonica.

      Elimina
  3. El meu nebot, per desgràcia, no ha sortit independentista. Fa mal pensar que les noves generacions puguin no continuar el que hem aconseguit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs podria ser, Helena, per això dic jo que amb aquesta actitud no atraurem mai a la vida les persones noves que pretesament hem de convèncer. La moral de derrota no atreu mai ningú.

      Elimina
  4. Aquesta narració té un final molt positiu, l'única manera d' aconseguir un desig, és fer-lo col·lectiu i anat tohom a la una...Un arbre preciós, no sé si és conscient del tresor que llueix...Avui dia, és fa a molts llocs això dels arbres dels desitjos,;és un costum molt bonic...
    Bon diumenge, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Somiar és gratis, M Roser... fer finals positius, en aquest moment és tot un repte i m'ho prenc quasi com una obligació.
      Bona setmana, M Roser!

      Elimina
  5. Els que creiem i durat una dècada hem reivindicat multitudinàriament la Idea no la abandonarem.
    Però no vam poder aprofitar aquella efervescència que ens feia creure que ho teníem a tocar.
    La realitat de les clavagueres, dels mals jutges, dels fiscals abusius i dels piolins violents ho va engegar tot en orris.
    Hem de tornar nous desigs a la branca de l'arbre. Estic convençut que tot recomençarà... però no sé quan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres no l'abandonarem, no, això per dscomptat, però enss cal recordar que en aquella lluita, en aquella efervescència, en aquell tots a una, va ser quan vam convèncer més i quan vam eixamplar el tant per cent.

      I segur que recomençarem algun dia o altre, però s'haurà de tornar a començar de molt avall, perquè ara estem perdent molt.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars