Molí de Pals


Sota del cel, 
hi ha un altre cel fet més a mida.
I tot i així, jo no l'abasto.

Més a prop de l'horitzó
hi ha el paisatge verd de primavera,
pero jo tampoc hi arribo.

Ençà de tu
tantes coses
se m'escapen...


Comentaris

  1. Això és una gran mostra d'amor.
    És no tenir més ulls que per aquesta persona.
    Un poema molt bell.

    Perdona per la meva interpretació, si no és així.
    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No necessito cap disculpa, sinó tot el contrari. M'agrada molt la teva interpretació. Trobo que va més enllà de la meva primera intenció, però també molt certa. Aferradetes bonica!

      Elimina
  2. Que fàcil és dir que els records no ens barrin el pas per seguir endavant i abastar tot el que vulguem. I que difícil de fer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai no podrem abastar tot el que volem, però això no vol dir que no puguem persar-hi i adonar-nos-en. Difícil de fer, i tant!!!

      Elimina
  3. És molt misteriós, aquest poema, a mi també "tantes coses/se m'escapen..." d'ell. Però penso que és impossible sempre d'abastar el cel o l'horitzó, el "verd de primavera". Per això són fets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És misteriós perquè ha sortit de la imatge, sense pensar abans el què volia dir, i per tant la imatge i l'inconscient s'han unit en un poema. Totes les interpretacions són bones. A tots tantes coses se'ns escapen, però sap greu que sigui així. Voldríem abastar d'on podem arribar i això serveix per a moltes coses. Gràcies, Helena!

      Elimina
  4. Potser hi hauria d'haver un cel encara més petit, perquè hi poguessis arribar...
    El paisatge de primavera és més ran de terra, només has de fer un petit esforç...
    DE vegades hi ha algú que impedeix fer un pas més...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tantes coses que ens impedeixen fer un pas més que és impossible tenir-les totes en compte... però al final ens conformema amb la nostra quotidianitat, perquè no ens queda més remei, em sembla. Petonets, M Roser.

      Elimina
  5. Sembla mentida com ens torna l'amor... (Això podria ser un comentari del Pons, Carme?) Però no és conya, eh? Hi ha una cançó dels "Amics de les Arts" que diu: Que cabró l'amor, que ens fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia aquesta cançó del Amics de les Arts, però ja és això ja. Hem d'acceptar que cadascú és com és. Hi ha coses que no es poden evitar. Que no podem evitar.

      Elimina
  6. Ja que la Tresa cita els Amics, jo ho faré amb Manel, justament amb un bocí de "Teresa Rampell":
    "et mira als ulls i juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
    que ve l’Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
    L’Amor ja es va propagant com un incendi forestal!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bo, aquest fragment encara m'agrada més!!! he, he, he... Gràcies, Xavier!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars