Casa de pagès

El dia es curt al desembre. A finals de tardor, just abans que comenci l'hivern, els capvespres van prenent el temps de les tardes. 

Els núvols encara ajudaven a disminuir aquesta claror cada dia més curta.  En Nasi, aprofitava fins al darrer moment la realització del seu somni.

Va seure sota l'arbre, sentint la música de la font al seu darrere i mirant cap a ponent per veure els colors canviants d'aquests núvols no gaire espessos i bellugadissos i ràpids en el seu viatjar.

Li va venir al cap aquella frase que diu: "vigila el que desitges, que es pot fer realitat" i va somriure satisfet.  Certament no s'esperava pas que el seu somni, de viure en una casa de pagès tot sol i tranquil, una mica aïllat  de la gent, pogués fer-se realitat.  

I es va fer realitat de la millor manera que podia fer-se'n.  Ara s'adonava que haver-ho programat d'una manera permanent, a la seva edat, hauria estat una equivocació. Qui vol estar sol i aïllat, quan es fa vell?  Possiblement no era una bona idea, però en canvi, aquests sis mesos, aquest estiu i aquesta tardor que havia passat aquí,  li havien servit d'acompliment del seu somni i en saber, que aquesta estada era provisional, l'havia gaudit, encara més, a cada minut.

Ara, ja havia de marxar, el seu contracte de lloguer provisional, s'acabava en quinze dies, i coincidia perfectament, quasi al dia precís,  amb l'arribada de l'hivern i no, no li hagués vingut de gust, tampoc passar l'hivern aquí, fosc i sol.  Ara gaudia de la primera nevada  als cims llunyans i ja en tenia prou.  Mentre s'anava fent aquestes reflexions, li va trucar el telèfon.

- Bon vespre, Nasi, com estàs?

- Molt bé, aprofitant les darreres setmanes de tranquil·litat.  I tu, Consol?

- Molt bé! Que et faré molta nosa si passo a veure't un dia?  T'esguerrarem els últims dies de la teva solitud buscada?

- Els amics de l'ànima, mai no fan nosa ni esguerren res...  encara haguéssiu pogut venir més sovint del que heu vingut. 

- He, he, he...  i encara hem procurat venir junts,  amb en Toni, per deixar-te el màxim de dies sol.

- Serà la quarta vegada, aquesta, us espero, per descomtpat, tu sola o tots dos.  Quan vulgueu, jo no tinc cap compromís, ni cap feina, ni res que pugui impedir la vostra visita, a no ser que m'agafi alguna cosa de salut.

- No cridis el mal temps, que ja ve sol. 

El dia que van anar-hi, tots dos com les altres vegades, era Santa Llúcia, amb el seu pas de puça.  I allà aïllats de tota la parafernàlia de Nadal, i de tantes convencions quotidianes que ni veiem de tan acostumats que hi estem, van passar el dia junts, en aquell indret ple de quietud.  I després de xerrar molta estona, i després d'estar en silenci escoltant els sons del camp: la font, els ocells, el vent  moltes altres estones:

-  Com valores aquests mesos, Nasi?

- Molt bé. He estat molt bé. No m'he sentit sol, m'ha agradat estar sol.  Us he esperat amb il·lusió quan heu vingut, això sí.  Xerrar una mica sempre és necessari.  Clar que també xerrava amb la gent del poble quan anava a comprar.  A les botigues ja em coneix tothom. Però no és el mateix. Tothom em pregunta què he vingut a fer i les respostes o no se les creuen o no els convencen en absolut.  I amb vosaltres  no em cal donar explicacions ni justificar-me de res.

- És que jo, ara, que portem estona xerrant de coses diverses, vull dir-te que després de tants anys que et conec, et trobo diferent.  Tu no, Toni?

- Sí, sí, bastant diferent...  amb un serenor que no t'havia vist mai, tu sempre et mostraves més inquiet.

- Diferent?  Ostres! i jo que pensava que era més jo mateix que mai.

- Doncs sí, és ben bé això, Nasi,  i si ser tu mateix més que mai, fa que et vegis diferent i que t'expressis diferent,  vol dir que això t'ha anat molt bé i que has guanyat un bon tros de tu mateix,  anava a dir que havies guanyat uns quants quilos de tu mateix, però potser pensaries que vull dir que t'has engreixat i no,  no t'has engreixat, en aquest aspecte estàs igual.  

- Doncs, això vol dir que ens condiciona tant, l'entorn que vivim?

- Tant no, molt més  que tant, encara.

- Ja sé que tothom ha de trobar els seus moments i la seva manera, però no puc evitar de dir-ho. Us ho recomano. Somni o realitat  o primer una cosa i després l'altra.  I ara, encara em cal pensar com retornar a la normalitat, aquest segon repte és més difícil que el primer.

Comentaris

  1. Ben cert que l'entorn et pot canviar o, millor dit, pot fer que siguis més tu (que és el que cerquem tots, d'una manera o altra). La tornada potser sigui més difícil, però crec que el que ha sentit, viscut, en aquestes "vacances" el poden ajudar a veure-ho de manera diferent.

    Una historia que m'ha agradat molt.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic segura que serà com dius... estar bé amb un mateix ajuda molt. I segur que sabrà mirar les coses d'una altra manera. M'alegro molt que t'hagi agradat. Aferradetes, bonica!

      Elimina
  2. Molt bona història. El protagonista ha tingut molta sort de poder fer realitat el que somniava i que tot hagi anat com desitjava. Potser sí que tornar a la normalitat d'abans serà un nou repte, però segur que ha aplegat les forces necessàries per assolir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, i segur que veurà les coses des d'un altre punt de vista i això ja és molt!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Mirarem de fer-li arribar el teu suggeriment! A veure si hi som a temps😂🤣🤣

      Elimina
  4. Això em fa pensar en allò de si qualsevol pecat el féssim per tota l'eternitat seria insuportable. Però un sol cop és més fàcil de suportar qualsevol cosa. Està bé poder provar de viure sis mesos d'aquesta manera i després tornar a la normalitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també trobo que deu estar bé, Helena. Potser algun dia ho haurem de provar... he, he,he...

      Elimina
  5. Coneixia aquesta frase. " "vigila el que desitges, que es pot fer realitat" ".
    El Nasi ha estat valent i ho ha aconseguit.
    Segurament que molts dels lectors del teu blog, quan han acabat de llegir el teu relat deuen haver pensat: "I si...?

    ResponElimina
  6. Ara m'has fet pensar que aquest cap de setmana vam mirar 'Into the wild', que en català han traduït com 'Enmig de la natura', d'un paio que se'n va anar a viure sol a les salvatges terres d'Alaska. No és ben bé el mateix, però la soledat era igualment volguda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alaska potser ja em sembla massa exagerat, però no ho conec, ves a saber si m'encantaria com Islàndia... he, he, he... els que portem tota la vida acompanyats i ben acompanyats, a vegades tenim idees d'aquestes, encara que no les acabem realitzant mai.

      Elimina
  7. Una història molt bonica, m'agraden aquests capvespres que van prenent el temps i jo diria els colors a les tardes, i la remor de la font i el cant dels ocells assegut sota l'arbre ...Jo si sabés que es farà realitat ho pensaria tot això, també seria el meu somni, tot i que ell no està del tot aillat del món real, a mi m'hi sobraria el mobil...
    I és que a mi les masies em tenen el cor robat i aquesta té en encant especial !!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest lloc tenia una màgia especial, és a prop de Taradell. Hi vaig anar buscant un safareig que sabia que hi havia, i resulta que era davant d'aquesta masia. Em vaig enamorar del lloc, la veritat, i d'aquí el somni que si no es fa realitat al menys es fa història.

      A mi també em tenen el cor robat les cases de pagès, les masies, em retornen a molts moments bonics i feliços viscuts a prop d'elles.

      Jo no sé si m'arriscaria a desconnectar del tot, del tot. Tots tenim persones estimades a qui podria passar alguna cosa i que no ens poguéssin avisar. Un telèfon jo sí que l'agafaria.

      Elimina
  8. Amb raó em sonava aquesta casa i no sabia de què i quan vas dir que era prop de Taradell i vaig caure. Es diu Can Panedes i és preciosa tan la casa com l'entorn. Jo hi he anat moltes vegades, Quan les meves renebodes eren petites vam llogar un pis a Taradell i anavem molt sovint caminant fins la casa, a les nenes els agradava jugar a l'explanada i els grans la feiem petar amb la gent de la casa , que eren molt amables. Pensa que el pis el vam tenir més de trenta anys, fins que no ens el van poder llogar, perquè la teulada estava en mal estat, van ensorrar la casa i la van fer nova. Va ser una pena perquè pagavem molt poc de lloguer i després no vam trobar res tan econòmic. Ma germana i mes nevodes hi van sovint i es queden a dormir a casa d'uns amics...
    Molt a prop hi ha una casa que es diu les Ànfores, que ara és un restaurant i abans era una casa de colònies, jo hi anava amb la mainada de l'escola.
    Quines casualitats...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte! Can Penedes, al pla de Penedes (sense accent) ja veig que ho coneixes bé. Un lloc que captiva. Jo darrere els safarejos descobreixo coses maquíssimes...
      Petonets.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars