Lletres i fils 3


Caminem amb nostàlgia
entre els camps del groc lluminós de la memòria.

Caminem, amb prudència
dins del blanc callat de la neu de l'absència.

Caminem amb esperança en els rostolls torrats
que ens prometen un nou recomençar.

Caminem amb alegria, mentre els colors més bells
ens asseguren que som en un bon camí.

I sempre sabem on som, 
perquè dibuixem les nostres passes
damunt camins que tu coneixes.
 

Comentaris

  1. El més important és seguir fent camí.

    Molt ben resolt, Carme.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, finalment és això fer camí...

      Gràcies, Paula! Aferradetes dolces.

      Elimina
  2. Tornarem a travessar el país, a creuar torrents, a beure de fonts d'aigua freda, a trepitjar congestes i rodolar per tarteres. A pujar muntanyes damunt camins que tu coneixes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és un desig que moltes persones tenim, tornar a recórrer el país i continuar redescobrint-ne tots els racons, passant per boscos, muntanyes, fonts, rius...
      Puc compartir el teu comentari a la proposta del meu blog? M'agrada el que has escrit.

      Elimina
    2. Jo he pensat el mateix que la Núria en llegir-te, aquest comentari és més que uncomenari, és una participació al Joc de Lletres i fils del mes de març.

      Comparteixo aquest desig teu, aquesta esperança i aquesta seguretat.

      Elimina
    3. I tant Núria. Jo mateix te'l porto al teu blog.

      Elimina
  3. M'agrada molt Carme! T'ha quedat un poema preciós on hi ha una mica de tot: nostàlgia, prudència i també esperança i alegria, que tant debò no ens faltin mai per continuar caminant per aquests camins que coneixem ;)

    Moltes gràcies per la teva participació, l'afegeixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els camins que coneixem ens porten una mica de tot, i potser és una sort que sigui així.

      Gràcies per venir-la a buscar, encara no havia pensat en avisar-te al teu blog que ja estava publicada.

      Elimina
  4. En la natura i podem trobar tot allò que ens omple .
    Ben encertada proposta !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura mai no és igual i sempre ens omple de coses diferents,
      Moltes gràcies, Artur!

      Elimina
  5. Quantes maneres tan boniques de caminar, Carme! I més si l'altre persona ja coneixia els camins...
    Bon diumenge , Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em vaig imaginar diferents estacions, que fan que els mateixos camins coneguts siguin diferents per a nosaltres.
      Bon diumenge, M Roser!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars