Campaneta blava
 |
| D'una foto de la Montse, trobada al seu Instagram |
Em quedo només amb la suavitat dels pètals.
Vora el camí, les campanetes blaves
vessen del mur, tot fent un espectacle
efímer, que ens embadoca.
Dringuen, en silenci, bellesa exuberant.
Criden, la nostra atenció,
i sense saber-ho omplen buits
i desperten anhels.
Potser me n’emporto una... o ...
potser hi deixo una engruna de mi.
El blau és un color que sol captar la nostra atenció.
ResponEliminaSegur, aquest blau de les campanetes és molt intens.
EliminaHe trobat l'engruna de tu al poema.
ResponEliminaMoltes gràcies, és una sort!
EliminaAcarona els pètals, però no els cullis, algú més pot sentir que en forma part...
ResponEliminaPetonets.
Són una mena d'enfilafisses de bosc, i fan campanetes a dojo, a dotzenes, però normament no les collim.
EliminaFormen part dels regals que ens dóna la Natura...Són allà per "cridar la nostra atenció" i "embaducarnos"...
ResponEliminaEn el teu dibuix/aquarel.la li dones un nou enfoc a aquesta "campaneta blava"...M'agrada!!
Una abraçada.
Ben bé un regal, Montse. La paraula que ho defineix millor. Saber gaudir-ne, contemplant-les, fent fotos, dibuixant o escrivint és una sort i un.privilegi que tenim.
EliminaLa violeta, pena collir-la, pena deixar-la, venia a dir un haiku que ara no recordo exactament.
ResponEliminaSí!!!! Jo també l'havia llegit i m 'hi identificava molt!
Elimina