Pintant des del balcó
Ceret (Vallespir) |
D'un tros lluny,
des del balcó, miro de dret, la vida.
I la vull pintar dels colors més bonics
I la vull dibuixar amb els mots més tendres.
No toco de peus a terra,
i el balcó m'allunya i m'apropa.
És com una talaia des d'on et puc veure molt bé.
I puc reconèixer els teus ulls i el teu somriure.
Pintar la vida, dibuixar-la... que ben expressat!
ResponEliminaGràcies, Xavier. A vegades em sembla que "desaprofito" imatges com aquesta que em va cridar l'atenció, de les quals se'n podria treure molt més suc, però la inspiració falla sovint.
ResponEliminaQuina visió més privilegiada de l'entorn!
ResponEliminaSí, i tant! M'agradaria poder-la veure!
EliminaQuan un /a és artista, tan se val el lloc on es pinti sempre es troba algun indret amb la inspiració per companya...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Hi ha llocs privilegiats...
EliminaSí que és una imatge molt poètica. Ser artista, sortir a la superfície de la vida, trobar la teva bona vista.
ResponEliminaBen bé així, Helena. No he sabut dir-ho millor.
EliminaSi torno a guanyar algun dia a Relats en català, potser proposaré aquesta imatge per al Niporepte.
ResponEliminaSi ho fas ja m'avisaràs...
Elimina