De què estan fets els blocaires? Post pel 12è aniversari del Bona nit i tapa't

Entrada d'una casa a Castellbisbal
En XeXu, en aquest post del 21 de febrer, ens proposava un joc literari, al qual m'afegeixo amb ganes de participar i de recordar bloCaires desapareguts. Potser necessitaríem dotzenes de posts per a recordar-los tots, però ja serà emocionant recordar-ne uns quants. En McAbeu, que ha estat el primer participant a enllestir la feina, ha dit que els ha triat mirant la seva llista de blogs pel final de tot. Reconec que li he copiat la idea i que a la seva mateixa llista de blogs he buscat els immediats anteriors als que ell havia triat (que jo conegués i recordés prou, evidentment). Em sembla molt difícil fer un relat fictici amb pesones reals, es fa estrany inventar actituds i històries de persones que coneixes d'alguna manera. Vull dir que ni l'Óscar està distant, sinó que sempre ha estat molt trempat, ni res de res, però en fi ...  he fet el que he pogut.

De què estan fets els blocaires?

Després d'una colla d'anys de tenir un blog i d'haver conegut molts i molts  blocaires, jo tenia, encara, alguns dubtes. Realment de què estan fets els blocaires? Desapareixen de veritat?  Són simplement personatges?  Quan marxen, no en queda res? Són reals?

I vaig decidir aclarir, si més no en algun cas, de què estaven fets els blocaires desapareguts i també alguns que encara estan en actiu. 

En primer lloc vaig anara trucar a casa l'Óscar del blog The lost art of keeping a secret, i vaig trobar un Óscar totalment desconegut, com si mai no haguéssim tingut res en comú, desconnectat dels blogs, molt connectat amb la seva vida real i amb els seus amics, content, però distant i com a xarxa preferida, tenia tot just l'instagram. Justet, sense addiccions.  Era el mateix Óscar?  No us ho sabria dir, però tota la meva impressió es que no. Vaig anar a trucar, després, a casa la Rita del blog La meva illa Roja. I estranyament vaig trobar-me amb la mateixa situació o molt semblant. Això encara em va estranyar més, perquè jo creia que la Rita i jo hauríem pogut ser bones amigues. I em va fer pensar que alliberar-se dels blogs potser havia estat una bona idea per a ells.  I sí, estaven bé, però no els podia reconèixer. I jo, blocaire empredreïda, me'n vaig sentir una mica incòmoda o potser ofesa, no sabia dir si ofesa amb ells per posar-me aquest mirall al davant o potser amb mi mateixa per ser massa ingènua.  Ells estaven perfectament i me n'alegrava, però de la nostra relació no en quedava res de res.

Vaig decidir canviar de rotllo i anar a trucar, finalment, una blocaire activa. L'Elfreelang del Si dubto és que soc... L'Elfree sí que era ella mateixa, no la vaig trobar gens desconeguda i vam parlar de moltes coses. L'Elfree també estava molt connectada a la seva vida, a la seva feina, als seus amics. Res a envejar-los-hi, doncs. Reconciliada amb la nostra familieta blocaire, li vaig explicar els meus neguits i parlant, parlant, vam arribar a una conclusió. Hi ha blocaires circumstancials, per a ells el blog compleix alguna funció molt concreta a la seva vida i quan passa la necessitat, deixen caure el blog i tot allò que porta al darrere i blocaires vocacionals (o potser tossuts), que anem adaptant el blog a les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida. 

Ella i jo en som dues, però en conec uns quants més, de tossuts.  

I encara una altra conclusió, de propina: els desapareguts dels blogs, desapareguts estan, i no valen intents de recuperar-los com el Roda el món i torna al blog. Res a fer. Ni visites a domicili, res de res. Guarden, sempre, gelosament el seu espai personal, tal com nosaltres els guardem en el record.

Comentaris

  1. Quina coincidència. Quan en Xexu va proposar escriure sobre blogs desapareguts, en un dels que vaig pensar va ser en el de la Illa Roja. La seva autora i jo ens coneixíem personalment des de feia anys i cap dels dos no sabíem que escrivíem en blogs. I va ser aleshores que el far de la Illa Roja va deixar d'emetre senyals blogaires.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no la vaig conèixer gaire, personalment, tot i que ens havíem vist algun cop, però em queia molt bé. Potser per edat i per moltes altres coses era una candidata a continuar essent amigues més enllà del blog. Però es va apagar el seu far, sí. Quina llàstima!

      Elimina
  2. Carme, aquest post no m'ha aparegut al feedly! No sé per què no vaig veure el teu blog actualitzat, quina desgràcia que m'hagués passat per alt! Ara quan he vist la participació de la Gemma Sara i el teu comentari he pensat 'la Carme no em va dir que publicaria el seu el dia 13??', i d'allà he vingut directament cap aquí. Ara no tinc temps de llegir-lo que me n'he d'anar, però naturalment el llegiré més tard i el recolliré pel post de l'aniversari. Moltíssimes gràcies per la teva participació, no falles mai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé què li ha passat a aquest post. Quan va sortir ahir, es veu que ningú el va veure... ja t'hagués avisat... si no t'hagués vist per aquí.

      Elimina
    2. Les teves conclusions són una mica tristes, però aquí seguim els tossuts. Algun dia passarem a ser com ells, el nostre moment blogaire ja haurà passat. Però de moment no. Això sí, blogaires molt enyorats també els que has triat tu, quins grans blogs els seus! Ja me l'he emportat pel post d'aniversari, fitxada!

      Elimina
    3. Per cert, el post m'acaba d'aparèixer fa 8 minuts al feedly!

      Elimina
    4. He fet trampa perquè sortís. L'he tornat a publicar de nou. Si t'hi fixes ha perdut la data de dia 13, que era la bona, però ha sortit al teu feedly i s'ha actualitzat als enllaços de les barres laterals dels blogs.

      Elimina
  3. Jo no crec que abandoni mai els blogs del tot. Ara mateix faig oposicions i participo gairebé exclusivament al Blog de El quadern gris, però ja tornaré a escriure com abans!

    ResponElimina
  4. Estic d'acord en aquesta distinció entre bloguers vocacionals i circumstancials però, amb les excepcions que calgui, no crec que (després d'un temps d'estar en aquest món) fins i tot aquests últims es puguin mostrar aquí molt diferents del que són en realitat. Clar que reconec que aquesta opinió meva pot estar força influïda pel fet que jo sóc un d'aquests tossuts que vaig adaptant el blog a "les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida". ;-)

    Amb el que si que coincideixo totalment, és amb la teva conclusió final. Els intents "externs" per recuperar un blog no valen, si un bloguer (per les raons que siguin) ha decidit marxar només ell pot decidir tornar. Una decisió que quan més temps passa sense publicar més difícil és tornar a prendre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat, amb les excepcions que calgui. I he escrit això d'una manera una mica tramposa, perquè he de reconèixer que mantinc contacte amb uns quants ex-blogueros o ex blogueres. Ja sigui en altres xarxes o bé personalment i directament. Però també és cert que quan traiem "allò" que teníem en comú (o sigui els blogs) en alguns casos no queda gran cosa en comú per compartir i d'aquesta realitat parcial n'he fet una mena de pseudorelat.

      Elimina
  5. Caram Carme ens has posat el llistó molt alt, a mi de moment les muses no em xiuxiuegen res a cau d'orella, potser és que porto uns dies amunt i avall de metges ( res important, però sempre empipador)i amb les narracions i poemes dels nens pel concurs de Sant Jordi vaig una mica de bòlit... Aquesta porta que és de Castellbisbal, deu ser de la part antiga del poble, és que la meva neboda i viu, però als afores, en una urbanització, ja investigaré a veure si la veig...
    Que tinguis un bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és la part antiga del poble. És una travessia del carrer que va directe a l'església. No me'n recordo del nom del carrer, però hi ha un bocí de poble ben bonic. Bon cap de setmana, M Roser. I espero que tot això dels metges no sigui res i sobretot que s'acabi aviat.

      Elimina
  6. Ualaaaaaaaaaa!!!

    Aquest post m'ha fet pensar molt, molt, molt...
    Jo... espero que ningú no em consideri desapareguda, tot i que mig, mig ho estic. Actualment no em sento amb la "tranquil·litat" de dedicar una estona distreta a llegir blogs i a escriure posts... Tot i així, tinc un Instagram (crec que no excesivament actiu però que vaig fent... total, per posar una foto amb unes etiquetes... no té massa dificultat) i, després el mal de tots els mals, el Twitter... al qual tampoc dedico "agradables estones per compartir" amb els companys (com sí feia amb els blogs) sinó que, quan entro, és per ficar-me en batalles. Discussions, política... Em cansa, em fa perdre el temps, però no ho puc evitar.
    Malgrat tot...
    En la teva història dius que, quan truques a la porta dels blogàires desapareguts, et trobes amb gent que gairebé no pots reconèixer... i això és el que m'ha fet pensar... Jo crec que no he arribat a aquest extrem. Jo segueixo estimant, enyorant i pensant en els blogs. Sóc blogaire i ho dic ben contenta. Al meu perfil de twitter, entre altres coses que em defieneixen, poso "blogaire"

    Catequista, Llicenciada en Dret. Independentista ||*|| Culé i blogaire.

    Això de Llicenciada en Dret abans no ho posava però des de que hi ha "taaaaaaaanta gent que entén de lleis" i que saben perfectament què és una rebel·lió, què vol dir violència, què és una presó preventiva... i que "si están en la cárcel algo habrán hecho"... que m'ho vaig posar per fer-ne callar a uns quants.

    Veus com em poso de mal humor quan parlo del twitter? és una batalla constant.

    El món dels blogs és més maco... però has de trobar aquell estat d'ànim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada vaig trobar, presencialment, una blocaire desapareguda i recordo que em va estranyar molt allò que em va dir. Em va dir que ekla creia que no tenia res interessant a dir i que s'espantava del seu atreviment i de la seva decisió de portar un blog, pensant que les seves coses (potser fins i tot va dir una paraula menys neutra: bestieses o ximpleries) podien interessar a algú. Mira, em va fer pena sentir això. La trobada entre persones, si va de bona fe, per senzilla que sigui, sempre té coses interessants i positives. Evidentment que no la vaig convèncer pas i mai més no ha tornat.

      Pel que fa a mi, tu no estàs gens desapareguda, estàs intermitent i surts al post següent i espero que no marxis del tot. Twitter és molt addictiu, per la immediatesa, per la rapidesa, etc... . Jo també, quan ho entro m'hi passo més del que voldria, però intento no entrar-hi gaire sovint i sobretot no dir gran cosa. Llegeixo, llegeixo i retuito i prou.

      Em venen ganes de dir-te: Arracona una mica el Twitter i torna als blogs, és més bo per la salut de tots plegats. Ja sé que és una bestiesa i que tothom fa el que vol, però ha estat una temptació irresistible. T'esperem.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars