Alliberat i somrient



A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra?  Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.

Va quedar a terra, desorientat i perdut,  però lliure!  La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer.  Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.  

I  fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.

Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.

Comentaris

  1. Respostes
    1. Doncs sí, ara que ho dius, té la mirada il·lusionada. Ben encertat, Xavier!

      Elimina
  2. Quina gràcia aquest taló què s'ha lliurat de la sabata i del pes del seu usuari...Realment té motius per estar content!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ho va explicar quan vaig passar pel seu costat i li vaig somriure... 😉

      Elimina
    2. Trobar qui et somrigui des de terra ha de resultar molt agraït, quan estàs trist perquè la vida és grisa tirant a negra...
      Una abraçada, Carme.

      Elimina
    3. Olga, tens raó, jo també penso que la vuda massa sovint és grisa. I els somriures són com colors vius i bonics. Jo que només passava, també li vaig agrair el somriure i la seva història. M'agradaria tenir-te a prop per compartir el somriure i l'abraçada, Olga.

      Elimina
  3. Si haguéssim sabut que era tan somrient ens hauria costat molt fer servir aquestes sabates i fer-li mal a cada trepitjada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no ens els mirem els talons... i a més a més crec que aquesta és la cara amagada, la que mai no es veu. Els talons, com la lluna, amb un costat secret i es veu que rialler.

      Elimina
  4. Quan t'alliberes del pes que abans havies suportat... és normal que somriguis. :-)

    ResponElimina
  5. No hi ha com la llibertat, Carme! Fins i tot un taló de sabata ho sap. Amb més motiu si carregava el pes d'una persona. M'agrada el seu somriure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa! És un somriure una muca estàtic, però prou simpàtic... he, he, he...

      Elimina
  6. Aquest taló, a més de ser lliure, sembla conscient de ser-ne; d'aquí la seva expressió de felicitat... M'encanta aquesta frase: "Se sentia lliure. I això era tot, i això era prou".
    I penso que estàs com una magnífica cabra per poder inspirar-te amb un taló perdut enmig la vorera! :-) No canviïs mai, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. 😂🤣😂🤣😂🤣 Ara no puc parar de riure, perquè mai no m'havien dit que estic com una magnífica cabra, Montse!!! Al menys en un comentari al blog.

      Però ho has d'entendre. Em va mirar amb aquest ulls i em va somriure, com no m'havia d'inspirar? I l'enveja? I l'enveja que fa que algú se senti lliure? Doncs també inspira, sí! Gràcies, bonica, una forta abraçada.

      Elimina
  7. Que suerte Carme de encontrar a tu paso esa parte de un zapato perdida y te sonriera. Gracias por compartirlo, no pasa todos los días, te felicito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Simpatizamos enseguida, el tacón roto y yo... je, je, je...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars