Porta i escala. Masia de Sant Andreu de Socarrats



Dir la veritat, les coses tal com són, a vegades sembla impossible, però allò que sí ha de ser possible és intentar-ho. No ens podem empresonar en silencis volguts i consentits.

La veritat, a vegades té dues cares: 
La bellesa imponent de la masia i el seu abandonament.
La força i potència de la seva estructura i la fragilitat en alguns espais o moments.
La riquesa de la seva història i el seu sentit més profund  i el seu aspecte descurat.

Les aparences enganyen, ho diem molt. I és ben cert, per saber i conèixer cal anar a fons. Fins i tot de nosaltres mateixos.

Quina meravella de masia i que difícil deu ser mantenir-la en perfecte estat.


Comentaris

  1. Quin goig que fa encara aquesta masia. El temps passa. Envelleix i embelleix l'arquitectura. Tant de bo es conservessin sempre les masies i no es deixessin enrunar, cosa que per desgràcia és molt habitual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden molt les masies, desgraciadament, tens raó i moltes es deixen enrunar, però aquesta amb tantes galeries, em va captivar. Evidentment aquesta façana tan oberta és la que està orientada a migdia.

      Elimina
  2. Amb el turisme rural se'n mantenen unes quantes, precioses com són.
    La veritat ha de cabre sempre dins les paraules que tenim, que són limitades. Però una metàfora és sempre la millor manera de dir la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! Sort del turisme rural! Així és mantenen.
      Ja saps com m'agraden les metàfores i estic d'acord que és una molt bona manera de dir la veritat. Però sempre em tempten les paraules més concretes.

      Elimina
  3. Abans els edificis es feien per durar. A poc que es tingui cura d'ells ens sobreviuran a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobreviuen de moment a moltes generacioms que les van habitar. I continuaran...

      Elimina
  4. Molt encertades aquestes comparacions de la veritat amb la masia. Un post que dóna per pensar i aprofundir. Jo era de les que creia que la veritat, amb el temps, sempre acabava surant, però cada vegada els fets me'n fan dubtar més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però individualment, cadascú de nosaltres sempre ho pot intentar, acostar-nos a la veritat tan bé com sapiguem.

      Elimina
  5. Preciosa aquesta masia, m'encanten les cases així d'antigues , però que encara s'aguanten dempeus...Tinc un poema d'un poeta local que es diu "La masia abandonada", que aquí i aniria d'allò més bé; m'agradaria fer-ne un post, però és molt llarg i potser n'hauria de fer dos o tres, ja ho miraré, perquè és un poema fantàstic!
    Bona tarda, Carme.

    ResponElimina
  6. Les masies, precioses. No sé què dir de la veritat. Soc bastant escèptica davant les veritats absolutes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, la meva idea era expressar que la veritat té moltes cares, però a vegades ens fa mandra d'apropar-nos-hi, perquè ens sembla que no les hauria de tenir, les dues o més cares. No parlava pas gens de veritats absolutes, sinó més aviat de veritats personals, de dir les coses tal com són o com les vivim, encara que semblin contradictòries.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars