No és un camí

Esquerda a Martís de Baix, al Pla de l'Estany


Sembla un camí, però no ho és. És el resultat d'algun esfondrament segurament sobtat i traumàtic. És bella la composició de cada cosa, arbres i murs, arbusts i lianes, pedres i heures, molses i fulles seques. Tot plegat ha embellit sense dubtes aquest espai, fent-lo amable en el temps. Però ens hi endinsem i tot esdevé naturalment inquietant. Esquerdes i forats profunds ens sotgen, de tots costats. Al final un mur tan alt com les parets laterals que ens han acompanyat. Sembla un camí, però no va enlloc. Amb la inquietud arrapada a la pell refem les nostres passes tot sentint una recança desconeguda. 

Sí, és una descoberta, un instant intens, un coneixement nou que hem guanyat, però no va enlloc. Deixa'm que ho guardi en el record, deixa'm que en tingui una imatge, deixa'm que n'escrigui quatre mots. Si no, pensaríem que mai no va existir aquesta minúscula aventura.

Comentaris

  1. Com pot ser que tanta bellesa no vagi enlloc? potser per contemplar-la en ella mateixa?
    Potser no hi ha els dibuixos però les fotografies també son boniques i donen calma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Síííí! Rits, l'encertes de ple. Només contemplar, només gaudir-la, només conèixer, només saber, només tocar el misteri... ja n'hi ha prou.
      Em sap greu no haver fotografiat les esquerdes, escletxes i forats... perquè impressionaven. Gràcies, bonica!

      Elimina
    2. Quin comentari tan maco, Rits!!! ☺☺

      Elimina
  2. Enlloc potser també pot ser un bon lloc.

    ResponElimina
  3. Realment sembla un camí , però encara que no vagi enlloc , per si mateix ja és un paratge d'una gran bellesa...No importa que no vagi enlloc, és un paratge per fer-hi estada i abans de tornar enrere, seurem una estona a pensar!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, va ser emocionant descobrir-ho, encara que no vagi enlloc.

      Elimina
  4. Em projecto moltíssim en les teves paraules, Carme. La poesia és feta per caminar més enllà d'on es pot en la vida. Sort en tenim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comentari és un regal, Helena. Com m'agrada quan passa això, en un sentit o en un altre. Quan ens projectem o ens identifiquem en les paraules d'un altre, hi ha alguna cosa màgica que flueix.

      Elimina
  5. Doncs, en llegir el titol i veure la foto m'ha vingut un pensament al cap... els nens Tailandesos que van acabar, ves a saber passant per quin camí, en aquella cova.
    La teva foto és preciosa... la natura, tan maca, a vegades també pot ser terrible.
    Les teves paraules en fan una descripció magnífica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Venint de baix sembla un cami, però venint de dalt és un barranc ben perillòs i ben fondo. Les dues vessants que tu dius de la natura. Gràcies Assumpta, per tornar al mòn dels blogs.

      Elimina
  6. Els forats i les esquerdes ja devien ser un bon indicador que per allí era millor no passar-hi. Com la vida mateixa. Quantes vegades no els volem veure i en paguem les conseqüències... Per sort, també podem fer el que tu suggereixes: ser prudents, guardar la senda en el record per no oblidar mai més que va existir...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Impressionaven, les esquerdes i forats, i malgrat tot, tens raó que a vegades no voldm veure'ls. Els records, en la seva justa mesura crec que ajuden. Sempre que no en fem un gra massa.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars