La Segarra en plena primavera




Hi ha un verd tendre a tocar dels dits
i el verd tan profund a l'horitzó.
Caminem-nos pas a pas.
Amb la serenitat lligada a la impaciència.

Comentaris

  1. Lligar serenitat i impaciència. Un premi de verds per a qui ho aconsegueixi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que és un repte complicat, però jo trobo (potser soc jo que soc rara) que sovint és l'única sortida.

      Elimina
  2. Aquest cap de setmana he estat al Penedès, i de verd tampoc en falta allà!

    ResponElimina
  3. Un verd efímer que passarà al daurat en pocs dies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tot just vingui la calor... és terreny de secà, em sembla.

      Elimina
  4. Què bé, la "meva" Segarra...M'encanta com ens mostra fidelment cada estació de l'any, ara presumeix de primavera! Tinc curiositat per saber on és aquest indret amb tants matisos de verd!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Presumeix de primavera, amb raó, aquest any està esplèndida. D'això ja fa uns quants dies, era pel maig. Suposo que encara deu durar, el verd, amb tantes pluges.

      És Cervera, als afores de Cervera, hi ha una masia restaurant, on ens van convidar a una comunió i des del Jardí vaig fer aquesta foto mirant cap al paisatge. Per cert, feia un fred que pelava...

      Elimina
  5. Tot alhora, el verd tendre i el profund, la serenitat i la impaciència, com a bona poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mantinguem el privilegi de les paradoxes, dels oposats... i gaudim-lo, Helena.

      Elimina
  6. Desgrana el verd
    d’una gespa incipient,
    mirant de reüll el verd fosc
    de les fulles de pi
    en la llunyania.
    Vull ser així
    demana el brot naixent,
    sense saber la bellesa
    que guarda en ell
    i que s’escampa
    al seu voltant,
    fins fer-se gran,
    fins fer-se prat.

    qui sap si...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars