Passatge a Sarrià


Fotografia de Miquel Àngel Vich






Les nostres passes
acompanyen els mots,
mai al revés.




































Hi ha sempre un misteri en els passatges, perquè la claror ens arriba diferent enlluernadora i màgica.
Les meves fotos fetes amb massa pressa, (impacient que soc, massa sovint)  no fan justícia a la realitat.




Comentaris

  1. Hi ha passatges que són tot el contrari del "passatge del terror". Aquest de Sarrià seria un exemple del "Passatge de la dolçor".
    El teu haiku fa pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha passatges bonics i aquest ho és en la seva senzillesa.

      El meu haiku vol explicar com una mena de prioritat interior. Molts dies, vaig a caminar els matins amb les meves amigues i veïnes i la prioritat és caminar i les paraules surten per acompanyar la caminada. Altres vegades és al revés. La prioritat és comunicar-se, parlar i no importa gaire si seiem o si caminem o si som aquí o allà. Però si fa pensar i tens alguna interpretació més xula, ja me la diràs... 😃

      Elimina
  2. Segons quins passatges fa una mica de cosa passar-hi!

    ResponElimina
  3. I el groc fa de molt bon mirar últimament, tot i que ens recorda la tristor de la injustícia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i tant! Les dues coses, Joan, el volem veure precisament per denunciar la injustícia.

      Elimina
  4. Potser un dia caminem per caminar, pel gust de caminar només i durant la caminada, pel motiu que siga, o pel plaer de la caminada ens ve la vena poètica i ens arriben els mots. Això també pot ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També pot ser, i tant! Són situacions diferents, punts de partida diferents. Resultats diferents, també.

      Elimina
  5. Passatges clarobscurs, camins de llum i ombra. Els mots van i vénen, com els passos quan caminem plegats... per fer-nos companyia.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden els passatges, Pere! I aquest és lluminós i bonic!

      Bona nit!

      Elimina
  6. Ei! Jo també el tinc fotografiat, aquest passatge. Del 2014 em sembla... Ara em faràs buscar la/les foto(s).
    Jo el recordo amb parets d'un groc intens.
    El poema deliciós i tendre, com és habitual...
    Uns petonets dolços :-)******

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si trobes la foto o les fotos i me les ensenyes (i me les deixes) segur que la canvio... les teves fotos són sempre molt encertades i artístiques.

      Gràcies per passar... Una abraçada.

      Elimina
    2. Bona nit, bonica.
      Aquí les trobaràs: https://flic.kr/s/aHsm9HH4LX

      petonet

      Elimina
    3. Doncs, no sé jo si és el mateix. Quan vagi a Sarrià demà ho comprovaré... he, he, he... malgrat tot, sigui el mateix o no, agafaré una de les teves fotos on es veu el groc intens, que ja no ho és tant. Gràcies, guapíssim, una abraçada,

      Elimina
    4. Si et fixes a la segona foto, està presa des de un xic més enrere d'on és la dona de la teva, i en la direcció en la que camina ella.
      Clar que, les meves, son fetes a l'estiu del 2013, i la llum i alguna cosa més pot ser diferent... ;-)***

      Elimina
    5. M'enduc la tercera tan groga... Crec que vam passar el passatge en sentit contrari l'un de l'altre. Era broma, segur, segur que és el mateix... Gràcies per les teves fotos.

      Elimina
  7. Un passatge preciós m'imagino visquent en un lloc així, seria com viure en un jardí...
    Petonets.

    ResponElimina
  8. La senyora de la foto es amiga teva?

    ResponElimina
  9. 😂🤣😂🤣🤣 m'has fet riure, pons!
    No, no és amiga meva... s'enfadarà perquè surt a la meva foto? Ara n'has deixat preocupada..

    ResponElimina
  10. Respostes
    1. No ho sé, Helena, crec que per a mi no... però t'entenc.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars